El premi concedit en el Festival de Venècia a Álex de la Iglesia per Balada triste de trompeta ha estat celebrat per la indústria espanyola com un gran triomf. No importa ni la qualitat de la pel·lícula ni els seus encerts. Ésser reconegut per Tarantino és important, ja que es pot automàticament adjudicar a la pel·lícula d'Álex de la Iglesia la complicada missió de salvar la temporada. Fins al mes de setembre, la institució cinema espanyol s'havia trobat sense pel·lícules per exportar a l'exterior que l'ajudessin a crear autobombo i sense èxits que els fessin pujar l'autoestima. La situació no deixa de ser curiosa, sobretot si tenim en compte que Álex de la Iglesia, amb tot el pes institucional que acompanya la seva figura, triomfa quan el sistema industrial instal·lat a Madrid fa figa, sobretot creativament. En els darrers anys, el cinema que ha sorgit de la indústria madrilenya ha estat incapaç de generar una mínima proposta innovadora, com ho va fer, per exemple, en la dècada dels noranta, quan Álex de la Iglesia o Alejandro Amenábar varen llançar el cinema cap al pastitx postmodern. Avui els trets de la renovació del cinema sembla que ja no passen per Madrid, sinó que passen per Barcelona. La prova més evident d'aquesta constatació és la programació del Festival de Sant Sebastià, on totes les produccions que van a concurs i a Zabaltegui són catalanes. El fet és simptomàtic, sobretot si tenim en compte que tradicionalment el Festival de Sant Sebastià ha estat un certamen on la indústria del cinema espanyol sempre es barallava per llançar i publicitar els seus productes.

En la secció oficial del Festival de Sant Sebastià hi ha a concurs Pa Negre, d'Agustí Villalonga, inspirada en la novel·la d'Emili Teixidor; Elisa K, de Judith Collel i Jordi Cadena; Aita, de José Maria de Orbe, rodada al País Basc per un director basc que viu a Barcelona i produïda des de la Ciutat Comtal per Lluís Miñarro, i El gran Vázquez, d'Òscar Aibar, en què un cineasta barceloní explica la història del dibuixant de còmics barceloní que va crear per a Bruguera personatges com Anacleto o Las Hermanas Gilda. Dins de la secció oficial fora de concurs es projectarà Bicicleta, cullera, poma, de Carles Bosch, amb Pascual Maragall de protagonista. A Zabaltegui, les úniques pel·lícules de l'Estat que hi participen també són dues produccions catalanes claus com La noche que no acaba, d'Isaki Lacuesta, i Guest, de José Luis Guerin. Tot aquest panorama significa que un important canvi d'estratègia geopolítica s'està produint, que no només afecta la territorialitat –Barcelona versus Madrid–, sinó que assenyala el ressorgiment de nous models de producció.

Als anys vuitanta i noranta el cinema català era vist per la indústria i els festivals com un cinema provincià, incapaç de sortir dels seus propis límits costumistes i en què només destacaven algunes produccions situades en l'avantguarda. La gran novetat que ens presenten les pel·lícules presents en el Festival de Sant Sebastià és que aquest vell cinema provincià comença a ser una altra cosa, que té vocació de renovació i que ofereix un ventall d'estils i fórmules considerables. Alguna cosa s'està movent que no té a veure amb la recerca de fórmules estereotipades de gran comercialitat, sinó amb la presència d'alguns importants gestos de revolta i de transformació dins del cinema que es va fent a Catalunya. Es com si es volgués posar en evidència que no només el cinema canvia, sinó també els seus poders fàctics. De ben segur, el proper mes de febrer, quan arribin els premis Goya, els membres de la indústria seguiran fent la seva festa sense adonar-se del canvi, però de mica en mica, si no canvien, veuran com el seus models perden força i terreny.