En un moment en què no es pot permetre pagar una milionada per dur una estrella glamurosa amb el pretext de concedir-li el premi Donostia, el Festival de Sant Sebastià ha decidit aprofitar l'oportunitat de tenir a l'aparador una Julia Roberts en campanya de promoció d'Eat pray love (Comer, rezar, amar).

Aquest fet explica la presència a la secció oficial, però fora de concurs, d'aquesta pel·lícula lamentable que, dirigida per Ryan Murphy al servei de l'actriu filmada com si fos un anunci, parteix d'un bestseller en què l'escriptora Elizabeth Gilbert explica com, després de divorciar-se, va retrobar-se a ella mateixa menjant a Itàlia, resant a l'Índia i enamorant-se d'un brasiler (interpretat per un Javier Bardem de vacances) a Bali. Els tòpics s'encadenen un darrere l'altre en aquesta mena de pel·lícula d'autoajuda.

Tanmateix, si de cara a la galeria mediàtica ha de fer aquesta concessió, un festival de cinema, com ara el de Sant Sebastià, continua essent l'escenari capaç de fer visible una obra d'art cinematogràfica concebuda amb una llibertat creativa i una ambició estètica al marge dels imperatius del mercat.

És el cas de Mistérios de Lisboa, amb la qual Raúl Ruiz, xilè resident des de fa dècades a França, ha aportat una mena de compendi culminant de la seva filmografia o, com diria l'assagista Domènec Font, una pel·lícula testamentària en la mesura que a través d'ella un cineasta reprèn els seus temes i formes amb la consciència que el temps de la pròpia vida s'acaba.

Basada en una trilogia novel·lística de l'escriptor romàntic portuguès Camilo Castelo Branco, del qual Manoel de Oliveira va adaptar Amor de perdiçao, Mistérios de Lisboa es construeix com un fascinant exercici narratiu, amb mil històries que van obrint-se sense aclarir tots els seus enigmes i una multiplicitat de punts de vista, i de posada en escena a través de la qual l'espectador té la possibilitat d'imaginar més enllà del que entreveu a les imatges.

Raúl Ruiz, cineasta atípic i inevitablement desigual en relació amb el més de centenar de pel·lícules que conformen la seva filmografia, s'hi desplega poderosament: els jocs narratius, les imatges reflectides i deformades, la ironia, que, en aquest cas, s'aplica a un material fulletonesc (amors impossibles i contrariats, fills bastards) sense caure mai en la parodia i traspuant fins i tot un sentiment de respecte davant de la fatalitat humana.