Una roda de premsa amb una estrella de Hollywood de la talla de Julia Roberts –i no ens referim només a la seva alçada–, que ha vingut a Sant Sebastià a recollir el premi Donostia i a presentar Come, reza, ama –o viceversa–, dóna lloc a l'inevitable circ de la roda de premsa absurda abundant en suposats periodistes graciosos. Una mostra de la mena de preguntes que s'hi prodiguen és, per exemple, “si, com diu el títol de la pel·lícula, menjar, resar i estimar proporcionen la felicitat, també ho fa anar al lavabo?”.

Afortunadament, la protagonista de Pretty woman ha concedit entrevistes en petit comité, a diferència del seu partenaire Javier Bardem, que no s'ha volgut exposar a preguntes impertinents sobre l'embaràs de la seva dona, Penélope Cruz. I, a distància curta, l'actriu es revela com una professional no només adornada per unes cames infinites i un somriure de gran format, sinó dotada –potser forma part del paper– d'una notable cordialitat, simpatia i sentit de l'humor.

Come, reza, ama és una de les poques pel·lícules que Julia Roberts ha interpretat com a protagonista absoluta des de fa uns quants anys. Una opció que Roberts assegura que és “molt personal”: “Tinc tres fills, així que he pensat que la meva responsabilitat era estar també a casa. He optat per no treballar tant com vaig fer en els 18 o 19 anys anteriors a tenir fills, i ha estat una tria feliç”.

De fet, aquesta conciliació laboral i familiar d'una estrella de Hollywood sembla interessar especialment a una Julia Roberts esforçada a transmetre la imatge de persona normal i corrent: “El meu marit i jo tenim una manera molt simbiòtica d'entendre l'educació dels nostres fills. La nostra vida quotidiana és similar a la de les altres famílies que viuen al nostre carrer i no hi ha res d'extraordinari en mi com a dona, a part del fet que tinc aquesta professió extraordinària”.

Come, reza, ama es basa en el best seller autobiogràfic en què Liz Gilbert relatava la seva ruptura amb la seva vida anterior i el seu viatge per diversos països per trobar-se a si mateixa. Un llibre que Roberts va llegir “quan es va publicar”. “Al cap d'uns anys el director Ryan Murphy em va enviar el guió, i durant un temps vaig sentir la pressió del fet que era un llibre molt venut. Però vaig superar aquesta por i vaig acabar acceptant gràcies a la meva relació i confiança amb en Ryan”, explica.

Roberts no ha tingut l'impuls de canviar radicalment de vida “a l'escala d'aquest personatge i amb les seves motivacions”. “Però vaig tenir una època, quan feia pocs anys que era actriu, en què m'anaven arribant guions que no em motivaven gens i em vaig plantejar què era el que volia fer. Vaig estar dos anys sense treballar, rebutjant projectes, fins que el gran Alan J. Pakula em va enviar l'adaptació d'un llibre anomenat L'informe Pelicà, que em va fer pensar que allò era el que esta esperant”.

A l'hora de fer balanç de la seva carrera, Julia Roberts afirma: “Em sento sorpresa per les pel·lícules que la gent acaba recordant de les que he fet. Òbviament, tothom em parla de Pretty woman; però ahir, per exemple, un periodista em va dir que Mary Reilly, una pel·lícula que sovint no es recorda, va ser una inspiració per a ell; i aleshores em vaig recordar de com va ser d'interessant treballar amb Stephen Frears. No pots preveure què serà el que la gent acabarà recordant de tu”.