El desembarcament català que té lloc aquests dies a Sant Sebastià ha tingut un dels seus moments més sonats amb la presentació de Pa negre, l'adaptació de la novel·la d'Emili Teixidor que ha fet Agustí Villaronga i que s'ha projectat en la secció oficial. Des del moment en què van arrencar els títols de crèdit finals, la sensació unànime entre els assistents era que la pel·lícula, aspra i intensa, haurà de tenir –si es fa justícia– alguna mena de presència en el palmarès, sobretot tenint en compte la discreta mitjana dels films vistos fins al moment.

Drama rural ambientat en la postguerra, Pa negre s'allunya dels tòpics estètics i narratius habituals en el tractament que el cinema espanyol ha acostumat a donar a l'època, per abraçar una història trista i desoladora sobre la corrupció de la innocència infantil.

En la presentació, Agustí Villaronga es va referir a les pel·lícules ambientades en la postguerra –que s'han convertit pràcticament en un gènere en si mateixes–, afirmant que Pa negre “no se centra tant en els esdeveniments polítics com en els personatges”. “He fugit de fer un discurs ideològic, he preferit un discurs emocional”.

Sobre la seva aproximació a una novel·la tan llegida, Villaronga va admetre: “Quan la productora Isona Passola i Emili Teixidor van dir que havien pensat en mi per a l'adaptació, em vaig espantar. El llibre és molt bo però em feia por caure en el costumisme. Així que vaig buscar en l'obra de Teixidor, que majoritàriament s'ambienta en els mateixos paisatges osonencs, i vaig afegir-hi elements d'altres històries seves. Per exemple, el personatge de la nena està inspirat en un nen d'una altra novel·la a qui falta una mà”.

I, respecte als lligams amb la resta de les seves pel·lícules –com Tras el cristal o El mar–, “el que hi té en comú és sobretot el pes del passat”. “És una història coral, i tots els personatges amaguen elements del passat que els enreden com una teranyina. En qualsevol cas, hem fet l'esforç que els personatges no fossin d'una peça, que no hi hagués bons i dolents”.

Villaronga també es va voler distanciar dels llocs comuns que s'acostumen a associar amb les pel·lícules de protagonisme infantil: “Als nens sempre se'ls tracta de manera molt tòpica. En aquesta pel·lícula hem intentat que tinguin una vida pròpia, respectar el seu món, que siguin personatges complexos”.

El cineasta mallorquí va negar que hagués fet una pel·lícula sòrdida: “No explica fets sòrdids sinó dramàtics; tan dramàtics com els que poden haver passat a moltes famílies d'aquest país”.