No vaig tenir aquesta sort, a diferència d' Óscar Aibar, el director de la pel·lícula. Però el podria haver conegut; jo anava molt al Saló del Còmic de Barcelona, col·laborava també amb la revista Makoki... I sempre l'he admirat, però no el vaig arribar a conèixer; cosa de la qual m'alegro, perquè interpretar algú que coneixes hauria estat més dur. Ja prou dur va ser tenir davant el seu fill treballant d'assistent del director.

Per fer-me el fantasma et diria que he fet com Robert de Niro i que m'he passat mesos i mesos dibuixant. Però sí que és veritat que és el primer cop que he fet una feina d'investigació, i vaig parlar amb la primera dona de Vázquez, amb els seus cinc fills, amb gent que havia treballat a Bruguera amb ell... I, més que servir-me, em va acollonir una mica. Jo era lector seu de petit i, quan em vaig adonar que les seves històries eren autobiogràfiques, vaig veure que era un galtes i se'n vantava. Primer em va fer molta gràcia, però després vaig pensar que realment havia deixat molts cadàvers pel camí, i havia fet molt de mal a la gent a qui havia enredat. Em va espantar la possibilitat d'interpretar un personatge que “caigués com el cul” i que la gent pensés “quin fill de puta”, jo volia crear una empatia amb l'espectador. La meva taula de salvació va ser que fins i tot les seves víctimes el recorden rient, i és que era molt carismàtic. I ara, en vista de les projeccions, sembla que els espectadors simpatitzen amb ell, perquè tots tenim latent un cert desig de rebel·lia. Vázquez era un àcrata, i en el fons de l'ànima tots tenim aquesta cosa de preguntar-nos per què som formiguetes si podríem ser àguiles reals.

Vázquez és un heroi de la cultura popular, és el Velázquez de la historieta. Ara continua havent-hi picaresca, però fa menys gràcia; a mi Julián Muñoz no em fa gràcia, no és un murri, és un corrupte. Les coses es poden fer bé o malament; Vázquez feia les seves petites estafes amb gràcia. Ara tot és diferent, abans fins i tot ser carterista era un art, et treien la cartera sense violència i sense que te n'adonessis i després tenien el detall de deixar el carnet d'identitat en una bústia. Ara no, ve un romanès i t'obre el cap.

Als anys seixanta i principi dels setanta, Espanya era un lloc bastant gris i aquests tebeos feien que veiéssim el món amb una mica de color.

Totalment, quan llegeixes un tebeo d'aquesta època i veus l'enginy dels diàlegs t'adones que sí que entronca amb aquella tradició. Vázquez s'hauria d'estudiar a les escoles, i no ho dic com una boutade. Aquest és un país de pandereta; a França hi ha el parc Astèrix, i aquí no hi ha cap parc de Mortadel·lo.

Sí. El fill de Vázquez va portar una foto d'ell amb el seu pare i era Torrente: ulleres de sol, bigoti, gras, amb papada...