No hi ha res més difícil que agafar uns quants elements de la tradició genèrica clàssica i embolcallar-los amb un paper lluent, que vulgui posar-los al dia per tal de retratar el món actual. Això és el que ha volgut fer l'argentí Pablo Trapero amb Carancho, una crònica pretesament descarnada sobre la corrupció regnant al seu país, un tema que sembla obsessionar-lo especialment, com demostren treballs anteriors seus com El bonaerense o Leonera.

I el resultat, com en els intents previs, és ambivalent: d'una banda, té la força testimonial i metafòrica d'una pel·lícula de Scorsese, posem per cas; d'una altra, aquest alè s'esvaeix per deixar pas a un seguit de tòpics argumentals als quals la posada en escena no dóna la força suficient perquè resultin creïbles.

En efecte, aquesta història sobre un home solitari i fosc que es guanya la vida analitzant accidents dels quals pugui treure beneficis mitjançant les assegurances podria ser un film noir, molt noir, que resseguís les obscures clavagueres de la societat argentina. Trapero, en canvi, prefereix dedicar-se als personatges i ens introdueix en un mosaic inversemblant, grandiloqüent, on destaquen el llop estepari interpretat amb indiferència per Ricardo Darín i la metgessa turmentada a qui dóna vida la seva improbable musa, Martina Gusman.

A partir d'aquí, sembla com si els neons de la nit, les ambulàncies, les converses en espais tenebrosos i els secundaris sense matisos poguessin donar vida a una història d'éssers condemnats pel destí i les circumstàncies. Malauradament, no és així, i Carancho es queda en una mena de thriller de denúncia sense punch, molt més pulcre del que segurament voldria.