Basada en una novel·la de Lolita Bosch, aquesta pel·lícula podria ser un exemple de com establir un diàleg entre literatura i cinema sense els convencionalismes que acostumen a compartir tant el cinema català com l'espanyol. La primera part, filmada en un blanc i negre de gran sobrietat, contraposa imatge i veu en off per tal d'explicar la història d'una violació, la que pateix una preadolescent per part del millor amic del seu pare. La segona, rodada en color i càmera en mà, vol ser el testimoni de les seqüeles que deixa aquest esdeveniment alguns anys després. És cert que el conjunt no és gaire coherent, i fins i tot que el to distant i gèlid de l'inici, exposat amb admirable sobrietat i algunes inversemblances argumentals, topa frontalment amb l'estil Dogma de la segona meitat, potser massa mimètic i no gaire ben ritmat. Però la pel·lícula resulta fascinant en la seva opció narrativa, i aconsegueix imatges inoblidables, metàfores de gran densitat que aconsegueixen desdramatitzar un tema inicialment escabrós per transformar-lo en la crònica d'un malson explicada com si fos un cas clínic… o viceversa. Són opcions intel·ligents, que Cadena i Colell exploren amb sensibilitat genuïna, sense caure mai en el sensacionalisme o l'opacitat narrativa. Doncs bé, és aquest difícil equilibri el que ha volgut copsar la parella de cineastes, i encara que no ho hagi aconseguit del tot, és d'admirar el risc, la valentia i la manca de complexos amb què ho han fet. En aquest sentit, Elisa K és una pel·lícula indispensable, una flor d'estiu en el paisatge generalment ruïnós del cinema de l'Estat, un esforç que
no pot passar desapercebut.