Una vegada, al vagó restaurant d'un tren que em portava al Saló del Còmic d'Angulema, vaig coincidir amb un irrepetible grup humà: Felipe Borrallo (l'home que va imaginar Makoki), Calvo (creador de Super-Maño) i… Manuel Vázquez, pare d'Anacleto, Don Polillo, les famílies Cebolleta i Churumbel, les germanes Gilda, Angelito i la iaia Paz, entre molts d'altres. Recordo un parell de situacions tenses amb dues viatgeres franceses i un cambrer espanyol que, en moments del trajecte, em van portar a pensar que estàvem prop de la possibilitat que ens tiressin en marxa. Vázquez funcionava com un enlluernador motor de caos. Un motor a tota màquina que superava en velocitat el que, llavors, podia oferir la Renfe. Vázquez era, en certa manera, com el parent arrauxat dels protagonistes d'Habitació per a quatre (1975) de Mario Monicelli: un esperit lliure, un brètol d'edat respectable que semblava transformar en un autèntic pardal qualsevol tipus que es posés al seu costat, com un servidor. Vázquez era un pocavergonya fascinant, un seductor… un perill.

L'obra com a magistral historietista de Vázquez pot ser una inesperada eina per a l'analista cinematogràfic. És una de les claus interpretatives fonamentals per entendre, per exemple, el registre d'humor que ha aplicat sobre els gèneres un director com Jesús Franco, que a Residencia para espías i Cartas boca arriba (1967) va convertir Eddie Constantine en rèplica carnal d'Anacleto, per aconseguir, poc després, una obra mestra pop desenvolupant aquest registre a la inoblidable Lucky, el intrépido. Vázquez havia encarnat un retratista de judicis a la fundacional Gritos en la noche (1961) i, ara, després d'haver vist la més que notable El gran Vázquez d'Óscar Aibar, un sent la temptació de pensar que el director i l'historietista són, en el fons, dues encarnacions d'un mateix concepte: una llibertat inassumible en un món gris que castiga la insubmissió creativa enviant-la a l'exili de la marginalitat, de la supervivència a plena intempèrie.

A Historias de amor y masacre (1979) de Jordi Amorós, una de les peces més insòlites del cinema animat espanyol –on els dibuixos de Gila, Chumy Chúmez, Ja i Óscar cobraven vida–, Manuel Vázquez encarnava al mestre de cerimònies, tot imitant, amb convincent doblatge neutre, el Walt Disney dels programes de televisió de Disneylandia. Un Disney canalla en un entorn povera de projectors de súper 8 sobre caixes de fusta. I sí, no hi ha imatge més eloqüent per sintetitzar el que era Vázquez per a tots els nens que llegíem els tebeos de Bruguera: un Disney del Cantó Obscur que havia vingut a aquest món… per pervertir-nos amb la seva comicitat radical, per educar-nos en la falta de respecte a tota forma d'autoritat, a tota forma d'avorriment.

Potser el més injust que s'ha dit (o escrit) sobre El gran Vázquez és que Santiago Segura no fa de Vázquez, sinó de Torrente. A l'escena final –que, ho confesso, em va omplir els ulls de llàgrimes–, Aibar i Segura fan realitat aquella definició del cinema que Cocteau va recollir dels llavis d'una nena: l'art d'agafar els morts i posar-los a caminar. El Segura d'aquesta escena final és el Vázquez que jo vaig conèixer i, en la densitat d'emocions i coses no dites que carrega la pantalla, la pel·lícula està a l'altura de la seva grandíssima alçada: El gran Vázquez és un acte d'amor, un biopic que idealitza el seu objecte (sense mentir), però, sobretot, la crònica de la resistència d'un geni davant de l'ordre mediocre que, fins i tot, li va robar un personatge –el tío Vázquez– que era la seva pròpia identitat.