Carles Bosch, director de documentals com Balseros –nominada als Oscar–, ha estat dos anys enganxat a l'expresident Pasqual Maragall, per retratar els canvis que l'Alzheimer ha efectuat en ell i el seu entorn. El resultat, Bicicleta, cullera, poma, s'estrena demà.
La rebuda de ‘Bicicleta, cullera, poma' al Festival de Sant Sebastià va ser molt bona.
Va ser molt fort, hi havia el director del festival plorant, també l'alcalde de Sant Sebastià. Va ser una projecció molt emotiva.
En algun moment va témer caure en l'hagiografia?
Jo no em plantejava què volia fer, em plantejava més què no volia fer. A meitat del procés vaig ensenyar part del material que teníem a la Cristina, una de les filles de Maragall, i em va dir: “compte, que no sigui un homenatge al meu pare”. Aleshores vaig començar a eliminar o deixar de rodar coses que podien sonar a homenatge. Però, un cop la pel·lícula està acabada, m'adono que inevitablement acaba sent-ho.
Una sensació augmentada pel fet de ser una persona pública.
Sí, suposo que si estigués protagonitzat per una persona anònima també l'haurien aplaudit a la sortida. Però els aplaudiments també són a una persona que molta gent admira.
Li ha estat difícil equilibrar intimisme i divulgació?
Sense que soni pedant, no em sembla difícil. És només la meva tercera pel·lícula, però fa molts anys que faig 30 minuts, on sovint ens ha tocat explicar històries universals a partir d'una experiència concreta.
Fins a quin punt la presència de la càmera ha condicionat la vida de la família Maragall?
Josep M. Domènech, el codirector de Balseros, diu que tenim el gran avantatge que ens toca filmar la gent en els moments més importants de la seva vida; moments en els quals que hi hagi o no una càmera els importa un rave. És més fàcil que la càmera sigui transparent quan les persones estan vivint moments transcendentals de la seva vida. És cert que el meu pare està malalt –no d'Alzheimer–, així que potser he abordat aquest tema amb una delicadesa que he après del tracte amb el meu pare
Hi ha material rodat i que hagi descartat per pudor?
No. S'han descartat coses que finalment no portaven enlloc dins d'aquesta pel·lícula. Per pudor més aviat he deixat de preguntar.
En quin moment acaba l'encàrrec i comença la implicació personal per part seva?
La implicació comença en el moment en què dic que sí a aquesta proposta. Quan era director de TV3, Paco Escribano em va dir que l'entorn de Maragall havia plantejat la possibilitat de fer un documental sobre l'Alzheimer; ell els va dir que, si volien tenir ressò, s'havia de fer una pel·lícula, i els va suggerir el meu nom. Primer, ni tan sols em proposaven que hi aparegués Maragall, només que servís de lluita contra l'Alzheimer; jo vaig proposar que ell fos el protagonista, i tot va agafar una altra dimensió.
La pel·lícula no amaga discrepàncies i tensions entre els familiars.
Això és fonamental, perquè existeixen en la vida quotidiana, i es multiplica en una malaltia com aquesta, en què cada dia és diferent i l'estat d'ànim de la gent del voltant va variant.
Comentaris
Identificar-me. Si ja esteu registrats, abans d'enviar un comentari us heu d'identificar.
Registrar-me. Per opinar sobre aquesta notícia cal estar registrat.
El Grup Hermes no es responsabilitza dels comentaris fets pels usuaris ni els comparteix perquè enten que són responsabilitat exclusivament seva. Per aquest motiu tots els comentaris es veuran signats amb el nom, els cognoms i la població de llurs autors.
El Grup Hermes es reserva el dret de no publicar els comentaris que no s'ajustin a aquestes normes.
Si té problemes per fer comentaris comprovi les solucions als problemes més habituals a l'apartat corresponent a l'ajuda.