Una altra Colita

Només Colita és capaç de començar una entrevista amb un periodista abraçada a un atrotinat osset de peluix de palla que va rescatar de les escombraries l'endemà de Reis d'un any que es perd en el túnel del temps. Ja n'ha afillat tres, d'animalets de peluix de la brossa. I espera't. Això és tendresa, la resta són ximpleries. Colita no ens rep a casa seva, però ho sembla. Colita ens rep a Valid Foto, on exposa una pila de material inèdit, una tria de fotografies dels anys seixanta i setanta en blanc i negre que ha fet el galerista Fernando Peracho sense obstinar-se més del compte en la Colita més coneguda, la del flamenc i la Gauche Divine, sinó més aviat pensant en la Colita que, sense haver de pactar amb cap diable geniüt i genial, ha sabut evocar i invocar les emocions més clandestines dels instants quotidians de la vida. “Les fotos, nena, són com els bolets. Els trobes o no els trobes! Això ho diu l'Oriol Maspons, i té tota la raó del món”.

És com si estiguéssim a casa seva, sí. En un racó de la galeria, Colita hi ha instal·lat el saló del seu niu. No, el sofà no és el de casa seva (és de vellut vermell, diu), però els objectes sí. Els ossets de peluix, els papers i paperots, els llibres, les fotografies... “Aquí hi ha l'àvia, aquí el meu Pasqual [Maragall], aquí la Gimpera, aquí el Pavlovsky...” I qui és la dona que hi ha al costat de Gimpera, oculta rere un imant de la Minnie? “Això no t'ho diré, nena, això no...”.

Fer petar la xerrada amb Colita és un no parar de riure. Els visitants de l'exposició –sí, ho han sentit bé: una galeria amb visitants!– al·lucinen. Però si d'alguna cosa està fet el seu humor és de tendresa. Exactament igual que les seves fotografies. Són píndoles de tendresa pura (i a vegades, dura). Mary Alda actuant a la mítica Bodega Bohemia abans que li demani que la convidi “a un cafè i un entrepà”. Joan Ponç acaronant un gos a Cadaqués. Una posta de sol a Egipte, “amb un sol de veritat, no una aspirina!”. Nens jugant al pati de l'escola de sota el balcó de casa d'Oriol Regàs. I unes monges netejant la neu sota el balcó de casa de Colita. Roba estesa al terrat de la Pedrera, “quan la Pedrera feia tanta pena, de bruta que estava, que et feia caure els ovaris per terra”. Bella Beatriz de Moura en biquini –“he sigut una gran retratista de dones, he sabut fer que quedessin guapes sempre”. El casament de Gonzalo Herralde. Una foto de la Chunga en un aparador de preservatius. Gades dalt de l'escenari, esgotat. Unes dones fregant a mà, “sense pal de fregar!”, la mesquita de Còrdova. Un ratolinet jugant amb un hipopòtam, al zoo de Barcelona. Tendresa a dojo. Colita va deixar de fer fotografies l'any 2000. Ara només en fa dels seus cinc gats i dos gossos. I d'alguns amics. Colita es va desencantar. No tant de la fotografia com de la seva ciutat. “Ja no és la meva Barcelona, és com si me l'haguessin robat. Quan baixo per les Rambles és com si m'esgarrapessin la cara... De què he de fer fotos?”.

Colita viu del seu arxiu. “Però només em demanen transició, retrats, feminisme...”. Per això li fa il·lusió l'exposició de tall insòlit de Valid Foto, enèrgica galeria que està a punt de complir el primer aniversari.

No para. “No em volien, no, quan tenia 40 anys, em volen ara que en tinc 70.” Renega dels especuladors de la creació artística. Però, compte!, que ningú es faci el llest. “Abans de morir, destruiré totes les fotografies. L'arxiu no, però les fotos totes. Quan estigui sota terra, no vull que ningú faci negoci amb mi”.

Que no para és veritat. Saga Editorial li ha publicat La meva cançó, un recull molt personal, “i sense tisores, és a dir, tal com les vaig parir”, de fotografies de la Nova Cançó. Es presenta dimarts al Palau Robert. I que no pari.