Alhora paròdia i pamflet, subproducte i track polític, Machete podria ser un simple derivat del díptic Grindhouse, en què van col·laborar Robert Rodríguez i Quentin Tarantino per construir una rèplica dels programes dobles característics dels anys setanta. El seu desvergonyiment, però, fa que vagi més enllà i s'alliberi de l'altiva sofisticació tarantiniana per esdevenir un artefacte conscient de si mateix, de la seva condició de divertimento, però també voluntàriament salvatge, tant en les imatges com en el missatge.

Perquè som, sí, davant d'una pel·lícula amb missatge, per estrany que sembli, des del moment que les estrambòtiques aventures de Machete serveixen per desplegar un virulent discurs sobre el racisme i l'exclusió social als Estats Units que es podria ampliar a Sarkozy i la política parafeixista que representen tots els seus amics de la Unió Europea. Però aquesta també és una pel·lícula d'acció, i a més a més en estat pur, amb la qual cosa apareixen els problemes: de quina manera un personatge tan violent i una pel·lícula tan desenfrenada ens poden parlar de tolerància? Com es pot voler reflectir la situació de la immigració mexicana a la frontera amb Texas a base de litres de sang i cossos destrossats?

A la manera de John Carpenter o Joe Dante, i amb l'ajut d'un dels seus col·laboradors habituals, Rodríguez utilitza aquesta barreja per fer una pel·lícula d'esperit anàrquic, que vol revolucionar els modes de vida però també els de representació. I potser la operació no sempre li funciona –sobretot a la part final, on tot se li escapa de les mans–, però el resultat és tan estimulant com provocador.