El Teatre de Bescanó ha associat a alguns espectacles el que s'anomena Espai obert. Ja ho va fer la temporada passada amb el Product de Mark Ravenhil, amb direcció de Julio Manrique, i abans de la funció David Selvas, Sandra Monclús i Norbert Martínez van accedir a mantenir un col·loqui amb el públic, a respondre totes les preguntes que els desitgessin fer. Aquest Espai obert és un al·licient més per anar al teatre, i resulta francament interessant escoltar com els protagonistes del muntatge el despullen, explicant-ne les interioritats, desmitificant segons quines idees preconcebudes sobre el teatre, humanitzant-lo, fent-lo més proper a l'espectador i descobrint, en ocasions, anècdotes curioses. Dissabte, a Bescanó, el protagonista de l'Espai obert va ser Miquel Gallardo, de la companyia Pelmànec, que, després d'una funció esgotadora del seu esplèndid Don Juan, memòria amarga de mi, no va tenir inconvenient a respondre, durant una hora ben bona, qualsevol pregunta sobre el muntatge, la manera com el van parir tot l'equip, la seva manera de treballar sobre l'escenari i fins i tot les seves creences personals. Pregunta: “Al muntatge hi surten molt Déu i la religió. Creus en Déu?”. Això passa quan et sotmets a l'escrutini del respectable. La resposta va ser elegant, sense precisar massa. La trobada es va iniciar amb la lectura de diversos paràgrafs del fascinant blog que Gallardo va iniciar quan tot just començava els assajos (pakeunblog.blogspot.com), i en què ha anat abocant les seves impressions, els seus pensaments, les seves frustracions i alegries, tot vinculat a l'espectacle, fins a l'entrada (post, se'n diu) 124, i després de 60 representacions. Els presents en la trobada vam saber que és titellaire des que fa una vintena d'anys (depassa de poc la quarantena), havent tornat del servei militar, va respondre a un anunci en què demanaven pallassos i titellaires, que li va fer més peça que el que demanava visitadors mèdics. També vam saber que part de l'escenografia del Don Juan –gairebé una trentena de saquets que pengen de cordes– no tenien inicialment cap significat, la seva funció era únicament ornamental i per intentar omplir el buit que es provocava en haver-hi sobre l'escenari un únic manipulador, però a poc a poc el mateix Gallardo va anar construint un discurs sobre això, i ara signifiquen les “ànimes” de les víctimes de Don Juan, un titella fascinant, qualitat que Gallardo accentua amb la seva magnífica manipulació i construcció del personatge. Finalment, el públic, encantat, la companyia també i el teatre, cofoi. El dia 23 d'octubre toca Sergi López i, encara que no tingueu entrada per a la funció, al final d'aquesta, mentre duri l'Espai obert, faran justícia al nom del cicle i obriran les portes del teatre.