Tensa, intensa, impertorbable crònica d'un procés de desaparició –el d'un professional del crim que fabrica una arma misteriosa per a una dona no menys inquietant–, El americano podria ser una rèplica postmoderna a El samurai (1969), de Jean-Pierre Melville, barrejada amb el misteri existencial de la recent Els límits del control, de Jim Jarmusch.

El silenci i la concentració obsessiva en la seva feina són les característiques principals d'aquest heroi del nostre temps de qui no sabem res, una mena d'arquetip sense trets diferencials, un home sense atributs. Però, davant d'aquesta tradició, el director Anton Corbijn –responsable de Control, aquella recreació de l'itinerari de Joy Division— proposa canvis substancials que fan la diferència, i l'innegable atractiu de la pel·lícula. D'una banda, és un film noir inusualment solar, localitzat a Itàlia, la qual cosa trenca amb el tòpic de la foscor i el clarobscur propis del gènere. D'una altra, el nostre heroi es va desdibuixant a poc a poc, acaba mostrant-se com un pobre home desorientat i manipulat per poders invisibles. Això fa d'El americano una pel·lícula sobre la nostra contemporaneïtat, sobre el buit i el no-res d'un univers ple de signes indesxifrables. I també la fa esdevenir una apreciable peça de gènere, sense retòriques innecessàries. Llàstima que Corbijn es deixi portar de vegades per la rutina i li manqui el rigor i la disciplina adients per portar tot això a l'excel·lència que mereixeria. En aquest sentit, El americano hauria hagut de ser com la impecable interpretació de George Clooney, potser la millor de les seves: sòbria, immutable, enèrgica en la seva insòlita passivitat.