És possible imaginar que una pel·lícula promoguda a través de Julia Roberts es posi al servei de l'actriu, però no deixa d'estranyar que l'homenatjada hi hagi de ser en tots els plans sense haver-la convidat a expressar més emocions que aquelles que pot resoldre amb l'apunt d'una llàgrima o l'exhibició del seu somriure ample. Això és perquè el film, en relació amb les peripècies viatgeres de la protagonista i pel que fa a la seva forma cinematogràfica, és escandalosament superficial. La superficialitat forma part de la tradició del cinema de Hollywood i els seus derivats, però a vegades ho és d'una manera aparent que amaga una certa complexitat o que, a banda del final feliç, insinua alguna cosa trista i fins i tot tèrbola. Hi ha casos, però, en què només hi ha superficialitat (no hi ha res a descobrir al darrere ni res a gratar per sota) i un exemple actual és aquest Comer, rezar, amar que adapta un best-seller d'Elizabeth Gilbert, on explica una seva llarga experiència que comença i, tal com li ha pronosticat un xaman, acaba en plenitud amorosa a Bali després de partir peres amb el seu marit (i posteriorment amb el seu amant actor) a Nova York, devorar pasta a Itàlia i, qui ho diria, fer meditació a l'Índia.

Deixant a part l'episodi de Nova York, on Elizabeth Gilbert suposadament s'arruïna (però tenint prou diners per voltar un any pel món “a lo grande”) en renunciar a les seves pertinences arran del sentiment de culpa per divorciar-se del seu marit en fer-li evident, aquest, que és un immadur perquè vol tornar a estudiar (sic.), es fa difícil escollir quina és l'etapa pitjor entre les d'Itàlia, l'Índia i Bali. A Itàlia, concretament a Roma i amb un apèndix turístico-gastronòmic a Nàpols per menjar-hi pizza, hi fa amics que li ensenyen que s'ha d'alliberar de l'estretor nord-americana a través d'una gestualitat suposadament espontània: hi ha un encadenament d'escenes en què un grup d'italians queden “immortalitzats” en plans que fixen un gest i reprodueixen escrita l'expressió (ma che cosa fai!) que suposadament l'acompanya. A l'Índia, semblaria que es fa una paròdia (un registre que sembla ser el de tot el film, però l'increïble és que la cosa va de debò) de la meditació budista practicada per estrangers. A Bali apareix Javier Bardem, que, com que fa de brasiler (el personatge hi viu, però l'actor està de vacances) suposadament justifica la música brasilera que aleshores domina l'espai sonor, i ens volen fer creure que la dona ha trobat l'amor de la seva vida mentre, muntant una ONG a través d'internet, fa una col·lecta entre els seus amics mundials per comprar una casa a una curandera que, com que està divorciada, és marginada al seu país. Two much. Amb la religió hi ha un problema perquè no hi ha color entre el Comer, beber y amar, d'Ang Lee, i aquest Comer, rezar y amar.