Tothom sap que l'espai és un dels elements transcendentals del llenguatge cinematogràfic. De fet, els grans cineastes se singularitzen perquè el tracten d'una manera personal: no tenen res a veure, per exemple, els paisatges de John Ford i els panorames urbans d'Antonioni, i en canvi tots dos són indicis d'estils genuïns. Per això sorprèn una mica que Rodrigo Cortés no hagi aprofitat com potser hagués convingut l'anècdota d'un treballador destinat a l'Iraq, enterrat en un taüt pels guerrillers. Perquè diguem que no l'ha aprofitat en aquest sentit espacial: ni la càmera ni la posada en escena saben jugar amb la situació claustrofòbica creada i es limiten a uns quants efectes visuals més o menys sofisticats. En canvi, la pel·lícula funciona molt millor com a thriller que sap crear una tensió creixent al voltant d'un únic escenari. Paradoxalment, doncs, Buried té més a veure amb el teatre que amb les eines pròpies del cinema, i allò que explica, sempre mitjançant els diàlegs telefònics, és més a prop de la gran tradició de la sèrie B que del gènere vist des del cinema independent. Buried és una bona pel·lícula comercial, extremadament hàbil en la manipulació de l'audiència, que infla una única idea fins a fer-la esdevenir el seu macguffin. Deixem-nos, doncs, d'experiments i avantguardismes, fins i tot d'exercicis d'estil, i gaudim d'aquest joc simpàtic i agradable sense prejudicis.