Les paròdies fetes amb fonament tenen la virtut de posar al descobert els talons d'Aquil·les de l'objecte parodiat, fins al punt que aquest ja no es pot tornar a veure mai més amb una mirada virginal. Naturalment, ens referim a paròdies que compleixin uns mínims d'intel·ligència: els qui vulguin seguir fent pel·lícules de vampirs després de l'estrena de Híncame el diente, poden respirar tranquils.

Però, indubtablement, cap film de catàstrofes és el mateix un cop s'ha vist Aterra com puguis, una comèdia que juga de tal manera amb els tòpics del gènere, que els clímaxs dramàtics de qualsevol de les seves mostres esdevenen gags involuntaris.

De la mateixa manera que la credibilitat d'Arnold Schwarzenegger com a action hero ja no va tornar a ser la mateixa un cop l'actor va haver emprès el camí sense retorn de l'autoparòdia amb L'últim gran heroi. O que és impossible prendre's seriosament Pierce Brosnan en el paper de científic sentenciós a Un poble anomenat Dante's Peak, una mena de revers circumspecte del personatge que el mateix actor havia interpretat un any abans a Mars attacks!

Doncs bé, aquest és també el problema que té Los ojos de Julia, la pel·lícula que inaugura demà el Festival de Sitges: que arriba després de Spanish movie. Produïda per Guillermo del Toro (com El orfanato) i amb una Belén Rueda que sembla que es vulgui convertir en la Jamie Lee Curtis ibèrica, l'acumulació de cels tempestuosos, passadissos llòbrecs, ancianes inquietants i nenes misterioses fa que, mentre un la veu, ja li vagin venint al cap els acudits que en faran si un dia fan Spanish movie 2...