Com les seves pel·lícules, la presentació sobre (i amb) Albert Serra que va tenir lloc dimarts al vespre a la Llibreria 22 de Girona en motiu de la presentació d'un acurat DVD-llibre que recull els seus dos llargmetratges, Honor de cavalleria i El cant dels ocells; el documental Waiting for Sancho, i el llibre Plano a plano –amb pròleg de Pere Gimferrer–, va ser lenta, arítmica i molt i molt densa. També, és cert, però, que així són els films que han catapultat el cineasta banyolí a la categoria de “director estel·lar” –com el va presentar el mestre de cerimònies, Guillem Terribas–, que sempre deixen pòsit i et regalen alguna perla.

Albert Serra, abillat com és habitual amb un fulard al coll, amb el seu bigoti prim ben retallat i amb aquell aire entre flâneur i hereu de la gauche divine, va arrencar fort quan es va autodefinir com “un cineasta fatal”. No ho va dir en referència a les memorables femmes fatales, sinó, com ell mateix va dir, en contraposició als cineastes “experimentals” i “academicistes” que completarien les altres dues categories o nivells amb les quals, segons ell, es poden classificar els directors de cinema. Per sort de la gent que vam seguir l'acte (menys del que podríem esperar tenint en compte el personatge protagonista), Serra va concretar quines són aquestes “categories” o “nivells”. Segons ell, la primera cinematografia seria l'academicisme, “que no té cap mena d'interès perquè es limita a aplicar allò establert”. Una segona seria l'experimental, que ell desconsidera perquè és “pura rebel·lia perquè sí”. I, finalment, a la tercera, a la qual diu que pertany, trobem el fatalisme, que va definir de la següent manera: “És una manera de treballar terriblement conservadora en la mesura que accepto allò que ha de passar, i en la qual el destí es pot emmotllar”. En aquest sentit va reconèixer que el cinema digital ha ajudat molt als cineastes fatals com ell, “ja que permet la mínima intervenció”.

Més terrenal va ser la conversa sobre la relació del director amb els seus dos actors fetitxe: Lluís Carbó i Lluís Serrat. L'exaltació de la gestualitat d'un i la “sensualitat dels michelins” de l'altre ens van remetre a les que, segurament, són les grans fites dels films de Serra: les escenes bucòliques i plenes de vida dels banys a la gorga a Honor de cavalleria i a la bassa a El cant dels ocells. “Unes de les meves preferides, no només de la filmografia de Serra sinó de la història del cinema”, per la presentadora de l'acte, la periodista i crítica de cinema Imma Merino. Tanmateix, no tot van ser flors i violes entre un i altra. Talment com si fos una discussió entre Quixot-Albert i Sancho-Imma, i davant de les queixes d'aquesta a les cites de Dalí que va fer el director, Albert Serra va decidir citar-lo una i altra vegada. Al final, una derrotada Imma Merino el va replicar: “M'agrades més tu, Albert!”.