On és aquell Oliver Stone que, als vuitanta i noranta, ens va regalar algunes de les millors pel·lícules del cinema nord-americà? Decididament no a Wall Street: el dinero nunca duerme, però tampoc a la majoria de les propostes posteriors a 1999, de manera que aquesta seqüela insensata del clàssic que va convertir en dubtosa icona el maligne Gordon Gekko em provoca el més intens dels estupors. Com pot fracassar Stone amb un projecte d'aquestes característiques filmat en les millors circumstàncies possibles? És a dir, com pot ser aquest Wall Street una pel·lícula tan tova i facilota quan tracta un tema tan típicament de Stone (la corrupció del capitalisme) en una època que li dóna la raó?
El primer error ha estat dispersar la trama en diferents branques que desdibuixen l'efecte final i li treuen la força que podria tenir. El segon és que cap d'elles té gaire interès, i menys la que es refereix a un jovenet que dubta entre el món dels negocis i el de l'ecologia, si ho he entès bé, i cau a les urpes d'un Gekko que acaba de sortir de la presó. I el tercer és el to adoptat per Stone, a mig camí entre el relat de redempció i la crònica sarcàstica, com ja anuncia el títol, i que no li funciona en cap moment: què es pot esperar d'una pel·lícula que explota com a metàfora poètica de la bombolla immobiliària… uns nens fent bombolles de sabó?
Comentaris
Identificar-me. Si ja esteu registrats, abans d'enviar un comentari us heu d'identificar.
Registrar-me. Per opinar sobre aquesta notícia cal estar registrat.
El Grup Hermes no es responsabilitza dels comentaris fets pels usuaris ni els comparteix perquè enten que són responsabilitat exclusivament seva. Per aquest motiu tots els comentaris es veuran signats amb el nom, els cognoms i la població de llurs autors.
El Grup Hermes es reserva el dret de no publicar els comentaris que no s'ajustin a aquestes normes.
Si té problemes per fer comentaris comprovi les solucions als problemes més habituals a l'apartat corresponent a l'ajuda.