Amb Amador, Fernando León torna als seus inicis, a aquella Familia que el va donar a conèixer i que roman encara com la seva millor pel·lícula. Vull dir amb això que sembla una altra de les seves cròniques socials, sempre tan pulcres i higièniques, com ara Los lunes al sol o Princesas. Però també vull dir que aviat abandona aquesta via per tal de lliurar-se a una escalada poètica que vol abastar diversos estadis: el compromís amb la realitat, mitjançant la història d'una noieta sud-americana que cuida un iaio sentenciós, el retaule esperpèntic i la faula metafòrica sobre l'aprenentatge moral de la protagonista. Malauradament, cap d'aquests punts té la més mínima força, de manera que Amador potser sigui la pel·lícula espanyola recent que més coses vol abastar i menys aconsegueix.

Amador és una ficció massa perfectament construïda, de manera que en cap moment hi corre l'aire ni la credibilitat. Tot està pensat i repensat, des de la trama amb sorpresa final inclosa fins als petits detalls que semblen no tenir importància però a poc a poc van formant una artificiosa xarxa de significats –atenció al símbol dels trencaclosques, o dels núvols–. I tot és tan encarcarat que ni tan sols l'humor (involuntari) que es desprèn de la situació, proper a la tradició d'Azcona o Berlanga, pot desfer-se de l'olor de naftalina. Pel·lícula tan morta com el personatge del títol, Amador que mostra Aranoa en el seu moment més baix.