Javier Cercas havia publicat dues novel·les i estava una mica preocupat per la sort que tindria amb la tercera, de títol Soldados de Salamina, que l'editorial havia distribuït poc abans de l'estiu del 2001 i corria el perill de quedar suspesa als llimbs de l'oblit en el sopor de les vacances. Fins que Mario Vargas Llosa, que encara no tenia el Nobel però ja era ni més ni menys que Mario Vargas Llosa, va escriure, al setembre, un llarg article elogiant aquella novel·la i l'“acarnissament de fanàtic” amb què l'autor s'hi llançava a defensar la seva vocació literària a mesura que investigava i explicava la història del falangista Rafael Sánchez Mazas i el seu clement justicier. A partir d'aquell moment, Soldados de Salamina, catapultada per aquest col·laborador inesperat, va convertir-se en un fenomen editorial de tal magnitud, que conten que Cercas corria somnàmbul d'un bar a l'altre mussitant perplex: “Tota la vida he volgut ser escriptor i sempre he fracassat. I ara ve Vargas Llosa, que és el meu ídol, de qui m'ho he llegit tot encongit d'enveja i humiliació, i diu que ho sóc, que jo sóc un escriptor. Comprens?, comprens l'impacte d'aquesta afirmació? Què faré a partir d'ara?”

I va fer el que no podia deixar de fer: va escriure, i així va sortir La velocidad de la luz (2005), una novel·la extraordinària –en la qual alguns han vist una soterrada indagació moral a l'estil de les millors pel·lícules de Clint Eastwood–, on passa comptes amb la desmesura del seu propi èxit literari amb el rerefons de la guerra del Vietnam. Va tardar quatre anys més a publicar el seu nou llibre, Anatomía de un instante (2009), de nou un “híbrid” entre el document i la ficció que assumeix amb valentia, a la manera obsessiva que ja li havia pronosticat Vargas Llosa, la dissecció del cop d'estat del 23-F a partir de la tremenda imatge, “l'últim gest èpic de la història d'Espanya”, dels tres únics polítics (Adolfo Suárez, Santiago Carrillo y el general Gutiérrez Mellado) que van resistir asseguts als seus escons del Congrés dels Diputats mentre xiulaven al seu voltant les bales del militars colpistes.

Ahir, el jurat del Premio Nacional de Narrativa, dotat amb 20.000 euros pel Ministeri de Cultura, va considerar per majoria que aquest llibre “excel·lent” mereixia la distinció per “la seva gran potència literària, la seva valentia i la gran compassió que desprèn, en el sentit clàssic del terme”. “És una obra que confirma la trajectòria del gran escriptor que és Javier Cercas”, va valorar un portaveu del jurat, que tancava així el cercle que en el seu dia havia inaugurat Vargas Llosa afirmant que calia llegir Cercas per descobrir fins a quin punt la literatura compromesa continuava viva i com podia ser-ne, d'original i enriquidora, en mans de novel·listes com ell. L'escriptor, que a pesar de l'èxit té encara gestos insòlits com ara agafar el telèfon el mateix matí que li acaben de concedir un Premio Nacional, va declarar-se feliç de veure reconeguda la que considera la seva obra “més complexa, rara i difícil”, que acaba de ser traduïda a l'italià i al francès (també té edició catalana) i que ha estat molt ben rebuda, va subratllar, tant pels lectors com per la crítica. Però el que és veritablement prodigiós és que aquest reconeixement arribi just l'endemà que el seu admirat Vargas Llosa hagi estat coronat amb el Nobel. “Ahir em van donar un premi, i avui me n'han donat un altre”, va dir referint-se a la feliç coincidència que torna a emparentar-lo amb l'escriptor a qui deu més, amb permís de Borges –tal com confessava divendres en una crònica a El País sobre el Nobel–, la seva pròpia vocació literària. De fet, amb l'autor peruà no només comparteix l'ambició d'una “literatura compromesa que s'endinsi en els problemes morals i polítics on es juga de veritat el nostre destí”, sinó també agent literària, la poderosa Carmen Balcells, que es declarava exultant pel doblet dels seus autors llorejats.

En una improvisada roda de premsa ahir al migdia a la seu de Random House Mondadori, el segell on es va estrenar precisament amb Anatomía de un instante, després d'anys de fidelitat a Tusquets, Cercas va admetre que el repte que li plantejava el llibre va estar a punt de superar-lo, perquè si a Soldados de Salamina partia d'un esdeveniment minúscul i totalment desconegut, en aquesta ocasió feia arrencar el relat en “l'escena més vista dels últims anys de la història espanyola”. L'escriptor, que ha estat durant molts anys professor de literatura a la Universitat de Girona i resideix actualment a Barcelona, va aclarir que havia escrit la seva crònica “com a novel·lista i no com a historiador”, per això, afirma, “tot i ser una obra de no-ficció, paradoxalment acaba sent una reivindicació de la ficció”.