Una conversa amb Neil Harbisson no deixa indiferent. Fill de pare britànic i mare catalana, aquest jove resident a Mataró destaca per ser la primera persona que escolta els colors. Harbisson va néixer amb acromatòpsia, una deficiència visual que fa que vegi en blanc i negre. “És poc freqüent, només afecta una entre desenes de milers de persones”, admet. El 2004, però l'assistència a una classe de música cibernètica, a Londres, li va canviar la vida. Va descobrir que els colors emetien freqüències sonores i, que per tant, els podia percebre a través de l'oïda. Juntament amb el seu professor, va fabricar l'eyeborg, un enginy que ara porta sempre posat i que li fa percebre fins a 360 tonalitats de colors.

“El sonocromatisme és un nou sentit”, assegura. De fet, existeixen associacions que Harbisson té molt clares, però que a la majoria dels seus oients els costa d'assimilar. La línia de telefonia fixa és de color verd, el seu despertador és turquesa, la seva cafetera de color groc. Sona groc, vaja. Una relació entre sons i colors imperceptible per algú que no disposi d'un eyeborg, però que obre una porta a una nova dimensió, per la qual és divertidíssim endinsar-se. Això és el que es pot fer a l'exposició Sonocromatisme, l'art d'escoltar colors i pintar sons, que dijous es va inaugurar a Can Manyé, a Alella, i que es pot visitar fins al dia 24. (Dimecres, dijous i divendres de 17.30 a 20.30h. Dissabte i diumenge, d'11 a 14h).

En l'exposició es poden escoltar com sonen les cares de diversos personatges famosos, com ara Jordi Pujol o Montserrat Caballé, a qui Harbisson ha sotmès al seu escàner particular. També hi ha, però, exemples del mateix procés però a l'inversa, és a dir, reproduccions pictòriques de peces musicals. Així, de la paret de Can Manyé, pengen els himnes de Catalunya i del Barça, entre altres peces. Ho fan en forma de successió de colors, cada nota està representada per una franja d'una tonalitat diferent. El re és el violeta; el mi, el rosa; el fa, el vermell; el sol és groc i el la, verd. La juxtaposició de totes elles dóna lloc a explosions de color que amaguen melodies al seu interior.

Harbisson fa anys que exposa el seu material per diverses ciutats. “El color és molt popular i tot el que l'envolta atrau”, assumeix amb el seu posat entre tímid i despistat i assegura que una de les coses que més el sorprèn és que “tothom té un color favorit i té molt clar quin és, però en canvi, no passa el mateix amb les notes musicals”. És cert, ningú s'estima més un si bemoll que un sol sostingut.

Ell, en canvi, sí que ho té clar: “La meva preferida és el do sostingut”. El do sostingut, que equival a un blau fortet. Una nota que deu retronar sense parar per l'eyeborg de Harbisson quan és davant del mar Mediterrani.