Unes noies immigrants són enganyades i segrestades i, retinguda la seva documentació pels traficants, són obligades a fer de prostitutes en un nou club, mentre es convida l'espectador a riure amb les brometes sexuals i les grolleries d'un infame que deu ser cosí germà del Torrente perpetrat per Santiago Segura. Però, a més, poc després les dones enganyades i forçades assumeixen ràpidament, i fins alegrement, el paper de prostitutes. Amb aquesta frivolitat, que participa d'una inconsciència que aboca a la immoralitat, Carne de neón aborda el tema de l'explotació sexual. Malgrat que el seu director, el sevillà Paco Cabezas, va ser capaç de dir ahir en roda de premsa a Sitges que ha fet una pel·lícula feminista, Carne de neón és una nova demostració del fet que el cinema encara és majoritàriament un joc d'homes, alguns dels quals amb un imaginari barroer i pocavergonya. La pel·lícula, amb la qual Cabezas reprèn els personatges d'un curtmetratge seu homònim, també és capaç de frivolitzar amb l'Alzheimer a través del personatge de la mare d'un dels traficants interpretada per Ángela Molina, que, en aquesta ocasió, fa poca justícia a la seva carrera cinematogràfica. A més, de manera paral·lela al desenvolupament d'una trama tremenda, Carne de neón es permet posar-se la màscara dels bons sentiments a través de diversos retrobaments entre mares i fills.

El Festival de Sitges ha posat en marxa la seva màquina incontinent de projectar pel·lícules, de repartir premis honorífics i de crear esdeveniments, com ara el que ahir va reunir un miler d'adolescents a l'Auditori per veure la presentació del nou DVD de la saga Crepuscle. Alguns d'aquests adolescents, per tal d'entrar els primers a la sala, van passar la nit al ras, i asseguren que van veure Kelen Lutz, un dels actors secundaris de la saga i present a Sitges per promoure el producte, fent fúting sense samarreta a les dues de la matinada.

D'altra banda, Vincent Cassel, marit de Monica Bellucci i notable actor de L'haine i El pacte dels llops, entre altres films, va rebre ahir el Gran Premi Honorífic del festival. De fet, s'ha aprofitat que Cassel venia a Sitges per presentar Notre jour viendra, el primer llargmetratge de Romain Gavras, realitzador de videoclips i fill del cineasta polític Constantin Costa Gavras. La pel·lícula, que vol ser crua i alhora poètica, conté una ambigüitat moral inquietant. Els seus protagonistes, un dels quals és Cassel, són dos pèl-rojos que, en sentir-se discriminats, s'alien compartint un viatge en què bescanten àrabs, homosexuals, jueus i qualsevol que trobin. ¿S'ha d'entendre com una metàfora? ¿L'exclusió soferta du a practicar-la? No és clar el punt de vista moral del film, truculent darrere la seva aparença seca i estilitzada. Tampoc les seves intencions.