Actualment passa que, en el moment en què aportes una crítica moral sobre una pel·lícula, i més encara si és de gènere, és possible que et desautoritzin etiquetant-te com a moralista. Aquesta cronista, però, considera que la reflexió moral és una facultat humana irrenunciable. Per això l'assumpció d'uns determinats codis de gènere no ho justifiquen tot (ni s'hi val tot) i, en tot cas, és inquietant que part del cinema fantàstic consideri com a pròpia una violència desfermada i brutal que, per al suposat gaudi d'un determinat públic, es mostra sense cap posicionament moral. Cada edició del Festival de Sitges renova aquesta inquietud en relació amb algunes de les pel·lícules programades. I aquesta inquietud s'engrandeix davant del maltractament a què el gènere fantàstic tendeix a sotmetre el cos femení.

Per molt obvi que pugui semblar, no s'ha de deixar de dir que hi ha un imaginari morbós que sembla complaure's en la contemplació del sofriment de la dona. Alguna cosa d'això hi ha a The ward, la nova pel·lícula de John Carpenter, un cineasta de culte que, abandonat per la indústria, ho ha tingut difícil per rodar en els últims anys i, si ho ha pogut fer, no és d'aquella manera personal que s'apuntava a La cosa, La boira i Assalt a la comissària del districte 13, entre altres. També hi és a Secuestrados, film de l'espanyol Miguel Ángel Vivas, que suposadament mostra la violència contra la dona com una pràctica d'homes infames, però que, en relació amb això mateix, planteja un altre problema: en els temps actuals, tan proclius a la xenofòbia, com es pot fer una pel·lícula en què una família acomodada és assaltada i segrestada, a la seva casa residencial acabada d'estrenar, per dos albanesos i un espanyol que, davant la violència dels altres, és capaç de dir que no és com ells? I si és capaç de dir-ho és perquè, certament, el comportament d'aquest segrestador bo és diferent del dels dolents, que actuen fredament i sàdicament. Sigui fruit de la voluntat o de la inconsciència, és immoral que no hi hagi un espanyol per fer present que no només hi ha individus de l'est d'Europa que assalten cases, sinó per marcar una diferència positiva. A part d'això, Secuestrados és un film que es presenta inicialment amb una sobrietat i un ús del fora de camp marca Haneke, però que va decantant-se cap a una violència barroerament explícita.

Tornant a Carpenter, malgrat que, per consideració al cineasta que va ser o que ja no li deixen ser, es podria intentar veure la seva nova pel·lícula amb estima, arriba un moment en què The ward, que té com a protagonista una jove internada en un manicomi després d'haver cremat una casa que conté el secret de la seva actitud, es fa truculenta, recargolada i a la vegada previsible com tantes altres pel·lícules recents del mateix genere.