Dos dies seguits de violència extrema amb segell sevillà al festival de Sitges suggereixen que alguna cosa està passant a la capital andalusa, almenys en l'àmbit cinematogràfic. Si dissabte Paco Cabezas citava Scorsese –però recordava més Guy Ritchie– amb Carne de neón, ahir va ser el torn de Miguel Ángel Vivas i el seu Secuestrados, deutor del Michael Haneke de Funny games, tot i que el jove cineasta també destaca altres referents, com ara Suddenly (1954), amb Frank Sinatra.
Crònica del segrest d'una família (un matrimoni i la filla de 18 anys) que s'acaba de mudar a una luxosa casa d'un barri residencial, Secuestrados té una agosarada posada en escena, en només una dotzena de plans seqüència, que introdueixen literalment l'espectador en el centre de l'acció. Vivas no estalvia detalls violents, ni té contemplacions amb les víctimes: el film acaba com sol acabar un assalt en què les víctimes s'enfronten als seus agressors. “No som Harrison Ford; si ens entren a casa, segur que acabem malament”, afirma. El director ha volgut parlar de la pitjor de les pors: “Un assalt a la llar, el lloc sagrat on vius amb la família, és la violació màxima, la por absoluta”.
L'impacte visual i dramàtic de Secuestrados, interpretada per uns actors molt creïbles en la situació límit que recreen, compensa només en part una història excessivament dura –el públic no té on agafar-se–, i que planteja dubtes ètics: es pot filmar una violència tan extrema sense travessar, poc o molt, la frontera de l'apologia?
D'Argentina a Finlàndia
D'una cinematografia tan poc procliu al fantàstic com l'argentina es va poder veure Fase 7; una paràbola sobre la paranoia i la insolidaritat en clau de comèdia negra, tosca però amb moments hilarants. Per la seva banda, l'escandinava Rare exports: a Christmas tale combina comèdia, aventura fantàstica i sarcàstic conte nadalenc a partir d'una premissa que hauria donat més joc en un curtmetratge.
Fora de concurs es va poder veure la darrera obra d'un dels clàssics vius del gènere, John Carpenter. Ambientada en un manicomi per a dones, The ward és una mena de Shutter island de baix pressupost, que fa gala del sentit de la claustrofòbia propi de l'autor de La nit de Halloween. Potser els millors temps de Carpenter ja han quedat enrere, però a The ward –tot i un guió trampós– continua evidenciant la seva elegància i la netedat visual.
Comentaris
Identificar-me. Si ja esteu registrats, abans d'enviar un comentari us heu d'identificar.
Registrar-me. Per opinar sobre aquesta notícia cal estar registrat.
El Grup Hermes no es responsabilitza dels comentaris fets pels usuaris ni els comparteix perquè enten que són responsabilitat exclusivament seva. Per aquest motiu tots els comentaris es veuran signats amb el nom, els cognoms i la població de llurs autors.
El Grup Hermes es reserva el dret de no publicar els comentaris que no s'ajustin a aquestes normes.
Si té problemes per fer comentaris comprovi les solucions als problemes més habituals a l'apartat corresponent a l'ajuda.