La present edició del festival de Sitges commemora el trenta aniversari de La resplendor, la pel·lícula de Stanley Kubrick que transcorre en un hotel aïllat de muntanya amb un Jack Nicholson enfollit que escriu una i altra vegada la mateixa frase (“No por mucho madrugar amanece más temprano” en la versió espanyola) i corre pels passadissos amb una destral. L'hotel Melià de Sitges, on transcorren bona part de les activitats del festival, no és de muntanya, sinó prop del mar, però, a mesura que passen els dies, és possible sentir-se atrapat i fins i tot una mica embogit per escriure una i altra vegada les mateixes coses, com ara que moltes pel·lícules exhibeixen una inquietant complaença en la violència més escabrosa i que la programació és desmesurada (impossible abastar-la tota) sense que s'acabi d'entendre perquè s'hi enquibeixen tants productes que, encara que el director del festival, Àngel Sala, afirmi que el gènere fantàstic no està en crisi i que les sessions s'omplin de públic, són d'una qualitat gens estimulant.

El cas és que, a més de l'excel·lent cartell amb la fotografia de dues inquietants nenes a imatge i semblança de les bessones de La resplendor, hi ha un filmet encarregat pel festival que, inspirat en la pel·lícula de Kubrick, és més ocurrent i conté millors imatges que moltes de les coses que es projecten en les diverses seccions: un nen es passeja amb una bicicleta amb rodetes per un passadís (en aquest cas no d'un hotel, sinó d'una clínica) amb una actitud menys innocent que la del fill de l'escriptor interpretat per Jack Nicholson.

Entre les produccions vistes ahir a Sitges, hi ha poca cosa a valorar a La otra hija, primer llargmetratge del basc Luis Berdejo rodat als EUA (s'ha convertit en una moda que joves directors de l'Estat espanyol es posin al servei de la indústria nord-americana realitzant-hi productes de segona) protagonitzada per un Kevin Costner en hores baixes i Ivana Baquero, la nena d'El laberinto del fauno, convertida en una adolescent que, havent-se mudat amb el seu germà i el seu pare divorciat a una casa aïllada, es transforma en contacte amb un túmul habitat per monstruoses criatures: una revisió poc sorprenent del cinema gòtic.

Per altra part, promet més que allò que finalment dóna una pel·lícula argentina, Fase 7, dirigida per Nicolas Goldbart que es presenta com una comèdia apocalíptica a propòsit d'una comunitat de veïns en quarantena arran de la propagació d'un virus i que pot recordar el cinema primerenc d'Àlex de la Iglesia sense tenir la força visual finalment carregosa del director espanyol; i estimula poc una pel·lícula finlandesa (Rare exports: A Christmas tale) que vol aportar un conte desmitificador i suposadament transgressor respecte a la tradició de Santa Claus, però que es desinfla com un globus punxat.