Tant els films de Takashi Miike com els de Takeshi Kitano són uns habituals del festival de Sitges, que ha seguit l'evolució d'aquests dos cineastes japonesos que, encara que no de manera exclusiva, oscil·len entre la revisió del cinema de samurais i la del cinema de yakuza. Ahir la programació del festival va fer coincidir les pel·lícules més recents de Miike i de Kitano: el primer, amb Tretze assassins, aporta una història crepuscular de samurais, i el segon, amb Outrage, retorna als yakuza de la manera més salvatge, sense els temps morts i el cert lirisme pel qual va decantar-se amb Sonatine i Hana-bi, després d'haver convertit la seva crisi creativa en la matèria dels seus metalingüístics últims films.

Amb la seva acció situada a mitjans del segle XIX i essent un remake del film amb el mateix títol dirigit per Eichi Kudo l'any 1963, Tretze assassins narra la peripècia d'un grup de samurais (de fet, són dotze, perquè el tretzè que s'hi afegeix no ho és) amb l'objectiu de matar un home de poder particularment cruel i sanguinari. Takeshi Miike recull alguna cosa del gran Kurosawa, fins i tot un cert humanisme contrari a l'abús de poder, però amb un aire més irònicament crepuscular i, en el moment del llarguíssim enfrontament final, lliurant-se a una exageració que apunta la paròdia: el petit grup de samurais, encara que en sobrevisquin pocs, serà capaç de vèncer tot un exèrcit. Tot i això, és un Takeshi Miike més clàssic i elegant del que és habitual.

Pel que fa a Outrage, hi retorna el Kitano més nihilista a través d'uns yakuza que, traint-se entre ells, estan condemnats a aniquilar-se. Kitano mostra la violència desfermada i salvatge amb humor. Una altra cosa, però, és que es comparteixi el seu sentit de l'humor per afrontar l'horror.

El dia d'ahir a Sitges també ho va ser del mític productor Roger Corman (i director prolífic, autor de les adaptacions de la narrativa més terrorífica de Poe) i de Joe Dante, que, com tants altres, precisament va debutar sota la protecció de Corman. Aquest i el director de Gremlins, que recollirà un dels nombrosos premis honorífics del festival, van protagonitzar dues lliçons magistrals en la jornada d'ahir, en què també va projectar-se I want to be a soldier, un film de Christian Molina que vol alertar sobre els perills de la violència continguda en tantes imatges, però que ho fa d'una manera massa evident i mecànica. Tanmateix, és com si Sitges hagués programat un film anti-Sitges.