Primer llarg del basc Luis Berdejo –filmat als Estats Units– després d'uns quants curts de culte, La otra hija podria ser tant una faula de terror sobre el mite de la feminitat agressiva com l'anàlisi d'una descomposició familiar, encara que acabi erigint-se en una mena de horror western on Kevin Costner sembla sentir-se com a casa. A la primera meitat l'atmosfera està aconseguida, sobretot a còpia d'insinuacions de gran elegància i una descripció precisa del funcionament d'una cèl·lula familiar desestructurada: la mare ha abandonat el pare i els dos fills –una adolescent i un nen–, que s'han traslladat a una casa aïllada per refer la seva vida. Fins i tot el paral·lelisme entre la pubertat de la noia i els estranys esdeveniments que comencen a produir-se adquireix l'aire d'un Polanski menor, amb un tractament sensible de l'espai i un tempo tranquil i gens agressiu. L'ambigüitat i el misteri, però, desapareixen quan Berdejo es veu abocat a donar explicacions i a introduir una confusa trama sobre antigues llegendes indígenes i possessions inexplicables. Llavors entren en escena els ensurts i les criatures de disseny –concebudes pel mateix director– i tot queda emboirat, embolicat en unes quantes escenes d'acció innecessàries que desemboquen en un final pretesament inquietant però confús en les seves intencions. I és així com aquesta enèsima recreació del motiu de la mansió maleïda, d'una gran tradició en la cultura nord-americana, abandona l'estil gòtic per endinsar-se en el subgènere més simplista, una barreja finalment curiosa però que ens deixa amb el dubte de si Berdejo podrà ser o no l'estilista primmirat que apunta ser.