Els aplaudiments de crítica i públic i la Kontxa de Plata a la Millor Actriu per a Nora Navas van conformar el balanç del pas de Pa negre pel Festival de Sant Sebastià, on aquest diari va parlar amb el seu director Agustí Villaronga. La pel·lícula s'estrena avui a Catalunya.

Basada en la novel·la d'Emili Teixidor, es tracta d'una història aspra que pot remetre a d'altres films sobre la corrupció de la innocència infantil a causa de la violència, com Vent a les veles o La nit del caçador. Villaronga assegura que “no són referents que hagi tingut presents, però és cert que també es tracta d'una història d'iniciació des del punt de vista d'un nen”. De fet, “La nit del caçador és de les meves pel·lícules preferides, i Pa negre hi té en comú una atmosfera màgica, sobretot quan estan els nens a soles; quan vaig començar a escriure el guió derivava més cap al gènere fantàstic, però poc a poc es va anar despullant i va quedar en un lleuger component màgic lligat a la imaginació de les criatures”.

Respecte al llibre, Villaronga va introduir una sèrie de canvis argumentals. Però Emili Teixidor “em va fer confiança total des del començament. Com en l'original té tan pes la veu interior del nen, li vaig proposar incorporar materials d'altres novel·les seves, per tal d'aconseguir una narració més cinematogràfica i que la història s'entengués més per l'acció externa. Quan vaig tenir el guió enllestit li va agradar molt i vam estar uns dies treballant en els diàlegs, per rebaixar el to literari i mantenir el llenguatge de l'època sense que resultés anacrònic. Hem mantingut el títol Pa negre, ja que el llibre és un best seller, però és sobretot una aproximació a l'univers de Teixidor”.

El director de Tras el cristal, 99.9 i El mar ha tingut l'habilitat de respectar l'essència del referent literari i mantenir alhora algunes de les constants dels seus films, com ara el pes dels fets del passat. I una claustrofòbia “que hi és present malgrat mi mateix, ja que hi ha bastants exteriors; però el bosc on transcorre l'acció acaba sent un món tancat i malsà. Hi ha molts espais diferents, a diferència de les meves anteriors pel·lícules, però es fica molt en l'interior dels personatges”. L'àmplia tradició existent en el cinema espanyol de drames rurals amb protagonisme infantil ambientats en la Guerra Civil o en la postguerra va fer que Villaronga tingués por “de caure en llocs comuns”; “per no aportar res de nou no valia la pena, i això em va fer plantejar la pel·lícula d'una manera diferent”. Per això l'ambientació té un cert aire intemporal: “És molt despullada, els decorats tenen pocs mobles, tot són parets seques, humides i polsoses. Els personatges són una mica fantasmals, hem evitat referències polítiques, no hi ha jou i fletxes ni el retrat de Primo de Rivera. Això fa que la història s'universalitzi, perquè un drama d'aquest tipus pot passar a qualsevol guerra, i no només en una guerra. És una història sobre els ideals i la traïció”.