Lladre, assassí i poeta

François de Montcorbier, o des Loges, conegut com a François Villon, va néixer a París el 1431, el mateix any que els anglesos cremaven Joana d'Arc durant la Guerra dels Cent Anys. Amb aquestes dades inicia el pròleg el poeta tortosí Andreu Subirats, responsable de la superba versió que ha fet, en edició bilingüe, de Les balades de François Villon per a Alabatre.

Subirats té do de la llengua i coneix com ningú el ritme del vers. Per aquest motiu, els terribles reptes d'un poeta en una altra llengua, en una altra època i en una altra manera de sentir, queden compensats dins l'edifici que ha construït. Només per la versió que fa de la cèlebre Balada dels penjats ja paga la pena: “Germans humans que ens sobreviviu, / No mostreu endurits els cors en contra nostra, / Car si pietat de nosaltres teniu, / Déu de misericòrdia us farà mostra. / Aquí ens veieu penjats, cinc sis...; / I la carn que tant hem nodrit / Amb el temps ja s'ha desfet i podrit, / Els nostres ossos esdevindran fato que moldre. / Dels nostres mals no us en partiu el pit, / I pregueu a Déu que ens vulgui absoldre!...”.

Les balades de Villon són un esdeveniment per a l'edició en català. Hi havia una breu antologia que Vosgos va publicar el 1977 a càrrec de Feliu Formosa, però l'esforç de Subirats és titànic. Val la pena també el pròleg, en què recupera retalls biogràfics d'un personatge maleït que va començar a fer gamberrades com ara endur-se una pedra ensenya de la mansió de la vídua del notari reial. La bretolada va servir al poeta per recrear-la en el seu primer llibre. Malgrat haver-se matriculat en dret canònic, el 1455 el jove Villon fereix de mort un capellà, en legítima defensa. Com a conseqüència de l'última voluntat del capellà, aconsegueix el perdó, que li serveix per tornar a París. Un any després, en companyia d'una selecció de delinqüents i desertors, comet un robatori de cinc-cents escuts d'or. Durant una borratxera, un dels còmplices se'n va de la llengua davant un capellà, que ho notifica a la policia. Totes aquestes desventures apareixen en moltes de les balades. Entre les sessions i els concursos de poesia, Villon recorre la geografia francesa. També s'habituarà a les detencions i a les penes de presó. El punt culminant de totes aquestes vicissituds és la pena de mort el 1462, que serà commutada per deu anys de desterrament. Tal com destaca Andreu Subirats en el pròleg del llibre, “l'obra de Villon és essencialment autobiogràfica, no podem entendre-la sense la seva biografia i a la inversa, pràcticament tot el que sabem del poeta ho sabem per la seva obra”. Potser per aquest motiu, per la força de la vivència i l'autenticitat de la seva literatura, Villon ha esdevingut un dels grans mites de la literatura, un precedent dels simbolistes, de Baudelaire i Rimbaud, però també dels beatniks i d'alguns dels més preclars compositors del rock com són Bob Dylan i Patti Smith. Les dificultats de la seva vida li van servir per fer una crònica, que es manté actual, sobre el món injust, que encara vivim. Villon denuncia els banquers, usurers i especuladors, sempre des de l'òptica del poeta pobre i de la púrria, la coquille. La mort, la fam, la misèria, la persecució i també la bellesa femenina i l'amor componen un mosaic, on la sàtira ho omple tot plegat d'un vitalisme i d'una modernitat absoluta, tot i ser del segle XV.

Com si fos un dels poetes llatins, Horaci, Catul, Ovidi i la resta, com Dante i Ausiàs March, Villon inscriu els seus poemes en la cicatriu del temps viscut. La seva existència convulsa, Andreu Subirats l'ha sabut traslladar-la amb geni. Aquests dies, Alabatre la presenta en recitals. Esperem que el llibre tingui l'acollida que es mereix. La poesia és aquí una torrentada de passió, el tot.