“Fa unes setmanes em va deixar la meva parella, el metge em va diagnosticar un problema al cor que em podia impedir viatjar a Espanya i em van haver de treure un queixal sense anestèsia. Però la meva vida és tan fotuda que cap de les tres coses va ser el pitjor que em va passar aquell dia. El pitjor va seguir sent el pitjor que em passa cada dia des de fa ja un bon temps: que continuo patint la malaltia de Lyme –el motiu que no em poguessin aplicar anestèsia a la consulta del dentista– i que he de viure amagat perquè un examic meu m'està assetjant després d'haver-me amenaçat de mort. I, fixa't, tot i així encara no he perdut l'humor”.

Qui parla és John Lurie, a qui alguns de vostès recordaran com el fundador de The Lounge Lizards i altres enyoraran com a actor fetitxe del primer Jim Jarmusch, una presència insubstituïble a clàssics de l'albada indie com ara Estranys al paradís (1983) i Sota el pes de la llei (1986). El cas és que, un bon dia, John Lurie va desaparèixer del mapa. Abans hi havia hagut altres absències: les habitualment associades a certes addiccions. Però ara, Lurie s'havia vist obligat a esborrar-se totalment de l'esfera pública. Fins que, fa poc, la revista The New Yorker va publicar un extens article –Sleeping with Weapons– on s'explicava –o es tergiversava– tot: que Lurie, afectat del mal de Lyme, que transmeten les paparres i que té una simptomatologia semblant a la malària, s'havia vist obligat a deixar la música. La música és un dels estímuls que activen les fases crítiques de la malaltia. Tocar el saxo, doncs, ja era una impossibilitat. Lurie es va bolcar en la pintura i va estrènyer els vincles d'amistat amb John Perry, un artista a qui havia conegut a principi dels noranta. Però un malentès entre tots dos va esclatar en violenta ruptura l'any 2008: des de llavors, Lurie es considera perseguit pel seu examic, corpulent, expert en taekwondo i posseïdor d'un historial d'episodis de violència. Lurie viu amagat. Lluny queda l'època que evocaven les primeres línies de l'article del The New Yorker: “Del 1984 al 1989, tothom al downtown de Nova York volia ser John Lurie. O dormir amb ell. O trencar-li la cara”.

L'1 d'octubre passat, l'actor-músic-artista va escollir un lloc discret per reaparèixer: Abycine, el festival internacional de cinema d'Albacete. El servei d'habitacions de l'hotel on s'allotjava havia de netejar la seva habitació només amb aigua: els productes químics també fan mala combinació amb el mal de Lyme. Lurie no es podia treure del cap l'article del The New Yorker –que li acabava de llançar al damunt un bany de mala fama–, ni John Perry. Parlant amb John Lurie a Albacete vaig recordar aquella escena d'una pel·lícula de Woody Allen –crec que era Todo lo demás (2003), però no em facin gaire cas, que cito de memòria– on un personatge li preguntava al còmic jueu el terme que defineix el tipus de persona que creu que tothom està en contra seva, i ell contestava: “Perspicaç?”. En cert sentit, Lurie també il·lustra la veritat d'un malson universal: dir –i intentar demostrar– que no estàs boig és la millor manera que et consideren boig. Lurie diu que ha perdut amors, amistats i relacions per culpa del cas Perry. Però, com ell mateix ha dit al principi d'aquesta crònica, el que no ha perdut és el sentit de l'humor. I afegeixo: ni la lucidesa, ni la memòria, ni la seva condició de testimoni privilegiat d'un període fonamental en la història recent del cinema americà. La setmana vinent aquest Quadern proposa, doncs, explicar la Història del Cinema Indie segons Lurie, la perfecta alternativa al Sexo, mentiras y Hollywood, de Peter Biskind.
(Continuarà…)