Després d'uns suggeridors títols de crèdit molt a l'estil Saul Bass, que ja ens avancen per on van els trets, arrenca Buried (Enterrado), el segon llargmetratge de Rodrigo Cortés, el mateix director que com a debutant amb Concursante ens va oferir fa uns anys una interessant sàtira sobre els perills del consumisme desenfrenat. Immediatament després, la pantalla ens manté durant dos minuts llargs immersos en una foscor total i absoluta fins que la llum tènue i intermitent d'un encenedor ens situa i predisposa com a espectadors en la situació límit de què serem testimonis de primera fila: la desesperada situació de Paul Conroy, un home que es desperta i descobreix amb horror que està enterrat en un taüt de fusta sense saber qui l'ha posat allà ni per què. El protagonista no tardarà a assabentar-se que ha estat segrestat i que sortir viu de sota terra dependrà del fet que en 90 minuts algú pagui el seu rescat.

Fins aquí, res d'original. Edgar Allan Poe va ser un precursor narratiu d'una situació similar quan el 1844 va publicar aquell conte de terror titulat L'enterrament prematur. I Quentin Tarantino va explotar el tema, no una vegada sinó dues, amb aquell memorable passatge de Kill Bill vol. 2 amb Umma Thurman enterrada viva i, posteriorment, en un capítol especial de la sèrie CSI Las Vegas. A partir d'aquí, però, el jove realitzador gallec aconsegueix fer un pas més i confecciona un implacable (i impecable) thriller claustrofòbic a través d'un autèntic tour de force a base de demostrar –contràriament al que sol ser habitual– que “menys és més”. A la manera de Nàufrags (1944), del mestre Hitchcock, el seu desafiament és situar l'acció en un espai únic –l'interior del taüt– i, en el seu cas, disposar d'un personatge també únic (un efectiu Ryan Reynolds). I a partir d'aquests elements bàsics, començar a jugar amb l'espai i el temps per fer funcionar l'engranatge i els mecanismes del suspens. També, i aquí és on demostra el seu ofici, completa la jugada fent ús d'una de les armes cinematogràfiques més poderoses que hi ha: el fora de camp. És aquí quan entra en joc el mòbil, l'única connexió amb l'exterior de què disposa el protagonista, i l'element fonamental del director per vertebrar l'acció i marcar el ritme d'aquest relat trepidant.

Una altra de les aportacions de Cortés és la capacitat per crear empatia i establir des del primer instant una catarsi entre l'espectador i el protagonista. Com també és meritori que, a més d'oferir un thriller de factura internacional, esbossi alhora una crítica inherent al poder i a la burocràcia, causants cada dia de víctimes col·laterals com Paul Conroy.