Un cop més, Edward Bunker

Un cop més em deixo seduir per l'aparent senzillesa i la sinceritat de la narrativa d'Edward Bunker. Un cop més, de la mà d'una bona edició de Sajalín. Que la portada (un cop més, encertada) d'una novel·la titulada Perro come perro l'ocupi un gos no seria destacable. Que el gos tingui la mirada inquietant i tremendament esmolada del mateix Bunker, sí que ho és. Un cop més, l'autor és capaç de combinar sense que grinyoli la vida dels baixos fons –mostrada amb una mena de naturalisme– amb reflexions de volada i una trama absorbent sense artificis. Per exemple, ens narra com un delinqüent habitual i psicòpata s'injecta, en només dos dies i tancat en una habitació, un parell de pots de 30 grams de cocaïna mèdica robada a un metge i, poc després, assassina la xicota i la filla d'ella. Unes pàgines més enllà, el protagonista, que també és delinqüent, es planteja l'existència de Déu, hi vol creure, però la seva racionalitat li ho impedeix: “La hipòtesi de Déu era defensable quan la humanitat pensava que la Terra tenia deu mil anys i ocupava el centre de l'univers. Francis Bacon va iniciar la revolució contra Déu i Darwin li va clavar la punyalada final al cor”.

Després de No hay bestia tan feroz, Stark i aquesta Perro come perro, sóc addicte a l'efectivitat estilística i dramàtica de les novel·les de Bunker, però m'hi he d'enfrontar amb la consciència que, com els pots de cocaïna, tot té un final: l'autor ja és mort i només va escriure 5 novel·les i 2 llibres de memòries. M'eixugo les llàgrimes de ionqui pidolaire perquè els de Sajalín anuncien la publicació de l'encara no traduïda La fábrica de animales. Un cop més, senyores i senyors, amb tots vostès, Edward Bunker!