Si agafem totes les construccions de pedra en sec que hi ha entre les comarques del Baix Ebre i Montsià i les posem en línia recta sumen 50.000 quilòmetres de longitud. “Unint-les totes arribaríem a donar la volta al món”. Ho explica Marga Estorach, tècnica del Consorci de Mesures Agroambientals del Baix Ebre i Montsià (Code) i coordinadora del llibre La pedra en sec a les comarques del Baix Ebre i del Montsià (Onada Edicions, 2010). Aquesta xifra constata l'omnipresència d'aquest tipus de construccions als paisatges de les Terres de l'Ebre, la majoria de finals del segle XIX i principis del segle XX. “Estem tan acostumats a veure construccions de pedra en sec que no ens aturem a observar-les ni a valorar-les”, afegeix. Precisament per donar valor a aquest tipus de construccions, els consells comarcals del Baix Ebre i Montsià, juntament amb la demarcació de l'Ebre del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya, han editat aquest llibre, un volum de 159 pàgines il·lustrat amb imatges a tot color del fotògraf Mariano Cebolla i que ha estat també possible gràcies a la col·laboració dels “observadors ambientals” Josep Olivas i Armando Vendrell, que com a grans coneixedors del territori han permès als tècnics arribar a les construccions més recòndites i amagades.

L'arquitecte Antoni López és qui n'ha fet la introducció, i destaca la importància patrimonial d'aquestes estructures de pedra escampades arreu del territori. “Amb aquest llibre hem posat una pedra més al marge, però no l'hem acabat”, explica López, que assenyala que ara el pas següent és la protecció legal d'aquest tipus de construccions. “I aquí hi entren els ajuntaments”, diu, i reflexiona que, en un món en constant canvi, estructures que fa dècades que estan dempeus poden acabar desapareixent.

El llibre es basa en un exhaustiu inventari que es va enllestir ja fa uns anys, i alguna de les construccions inventariades ja han desaparegut. S'hi han triat les construccions més representatives per la seua diversitat i s'estructuren en cinc tipologies diferents: barraques (per caçar, guardar estris o refugiar-se), receptacles d'aigua (sínies, pous, cisternes,...), marges i altres (valones,...). De marges, hi havia els de les planes que servien simplement per amuntegar les pedres i els de terrenys més escarpats, que es construïen per aguantar la terra. També s'inclou un homenatge a Miquel Franch, lo Serrano, de Roquetes, un dels millors constructors de pedra en sec i autor dels marges “ostentosos” de les finques riques.