A principis d'abril del 2009, una sèrie d'autors van rebre un correu anònim en què se'ls convidava a participar en una iniciativa literària: crear un artefacte literari, encara per determinar, de manera col·lectiva. Set autors van acceptar el joc, el repte. Podrien haver estat cinc o nou, tant és. Un any i mig després, moltes hores de converses després, alguns dinars després o al voltant de 1.000 correus electrònics després, es presenta Subsòl, publicat per Bromera i signat pel pseudònim –juganer, com tot en el llibre– Unai Siset.
Són Pasqual Alapont (Catarroja, 1963), Manuel Baixauli (Sueca, 1963), Esperança Camps (Ciutadella, 1964), Vicent Borràs (Algemesí, 1962), Àlan Greus (Alginet, 1967), Urbà Lozano (Alginet, 1967) i Vicent Usó (Vila-real, 1963), tots han nascut als anys seixanta i viuen en terres valencianes. I cap més tret en comú. Bé, sí, tots set tenen una trajectòria sòlida al darrere.
Sense cap condicionant
Ahir van ser a Barcelona presentant Subsòl Baixauli, Camps i Usó, acompanyats de l'editor de Bromera Joan Carles Girbés, que va comentar l'esperit lúdic d'una proposta “plena de jocs, com ara no saber qui ha escrit cada relat; un joc que té continuïtat al bloc, que escriuen els autors, i al Facebook”.
Per Baixauli, és “un experiment, una mena d'evocació de quan els artistes es reunien per treballar junts i no com ara, que tot són cops de colze; no teníem cap garantia de res, ni de publicar, per això hem treballat lliurement, sense cap pressió ni condicionant; és un llibre-aventura sense conservants”.
Camps va explicar l'inici del projecte: “L'abril del 2009 vaig rebre un correu anònim; no sabem ni volem saber qui el va enviar, és un de nosaltres set, això sí; vam parlar dos mesos abans de començar a escriure i al llarg d'aquest temps ens hem creuat uns 1.000 correus electrònics que formen un parallibre, el relat de la creació abans, durant i després del llibre; sense les noves tecnologies aquest títol no hauria estat possible, per això mantindrem la creació viva al bloc, amb la història de personatges secundaris, i amb el Facebook, per relacionar-nos i interactuar amb els lectors”.
Usó va ser l'encarregat de mostrar el mecanisme. “Un cop decidits a fer alguna cosa junts, calia saber què; una novel·la no era viable i vam optar per relats partint d'una foto”.
Metro de París, 1979
Després de moltes imatges amunt i avall, l'escollida per unanimitat gairebé instantània va ser la foto de la portada, feta per Peter Turnley el 1979 al metro de París. “Té alguna cosa d'inquietant que la fa molt atractiva; cadascú va triar un personatge dels que surten i vam començar a escriure, posant en comú el que fèiem dins d'uns terminis... vulnerats constantment”, comenta Usó. Un cop tenien els set relats, van fer una mena de postproducció per unificar alguns detalls, “sense marcir la frescor del llibre, sense forçar res”.
De tot plegat en queda una feina individual que ha esdevingut un treball comú “d'un grup arbitrari que no vol reivindicar res”, només disfrutar escrivint i intentar que el lector també s'ho passi bé. Més enllà dels diversos jocs creuats, queda un artefacte literari de primer nivell que es mereix escapar del subsòl i circular per la superfície més diàfana i populosa.
Comentaris
Identificar-me. Si ja esteu registrats, abans d'enviar un comentari us heu d'identificar.
Registrar-me. Per opinar sobre aquesta notícia cal estar registrat.
El Grup Hermes no es responsabilitza dels comentaris fets pels usuaris ni els comparteix perquè enten que són responsabilitat exclusivament seva. Per aquest motiu tots els comentaris es veuran signats amb el nom, els cognoms i la població de llurs autors.
El Grup Hermes es reserva el dret de no publicar els comentaris que no s'ajustin a aquestes normes.
Si té problemes per fer comentaris comprovi les solucions als problemes més habituals a l'apartat corresponent a l'ajuda.