Hi ha pel·lícules que tenen molt clar el seu objectiu, encara que el disfressin amb miratges de tota mena. És el cas d'Herois, una ambiciosa, apassionada crònica nostàlgica que pretén parlar del record, del temps i del camí cap a la maduresa, i acaba dissertant sobre les diferents maneres de manipular l'espectador amb eines de provada eficàcia. Amb això vull dir que, amb l'aparença de revival dels vuitanta, de reivindicació de la preadolescència com a època daurada que aviat ha de deixar pas als amargors de la edat adulta, Herois és un artefacte perfectament construït per proporcionar a la seva audiència altes dosis de sentimentalisme servit per personatges i situacions arquetípics que no deixen cap escletxa a l'ambigüitat i la reflexió. A partir d'una estructura dual, on s'alternen la peripècia d'un jove executiu que recull amb el seu cotxe una autoestopista neohippy i la d'una colla de nens en un estiu d'uns quants anys enrere, Herois desplega tot un seguit de vinyetes que en el fons no tenen res de naïf, per molt que sembli al contrari. Cadascuna està pensada per proporcionar a l'espectador un somriure còmplice o humitejar-li el lacrimal, alternativament, amb retalls d'altres ficcions d'aquest estil. El problema és que la visió de la infància té més a veure amb Mercero que amb Truffaut, posem per cas, i la melancolia que en vol desprendre no es porta gaire bé amb la subtilesa. Segurament, la màxima responsabilitat hagi de recaure en Albert Espinosa, el coguionista, conegut per operacions més o menys semblants, però no sé si això ho explica tot, sobretot la dubtosa moralitat de la manera que es presenta el fet clau d'aquesta epopeia nostàlgica.