Avui fa una setmana, aquest diari va publicar l'últim article de Joan Solà, titulat Adéu-siau i gràcies!. El mestre, el professor, el doctor en filologia, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes Joan Solà s'hi acomiadava dels seus lectors amb una humilitat i una enteresa d'ànim que només es dóna en els homes eminents i en les personalitats més generoses. Hi afirmava: “La pràctica de l'article setmanal m'ha ensenyat a escriure”, i el fet és que els seus papers eren clars, impecables i, sovint, punyents. Acabava l'article dient: “Apa, lectors, a continuar fidels als mitjans escrits o dits en català”, i el rubricava així: “I moltíssimes gràcies”.

L'escriptor Solà havia evolucionat molt des de la publicació, l'any 1972, d'aquells dos volums fonamentals de la lingüística catalana contemporània, Estudis de sintaxi catalana, que, tot i la seva rellevància històrica, ell havia considerat més d'una vegada un “paradigma de foscor estilística”. Hi patia, llavors, escrivint. El seu cap feia massa via, explorava territoris molt embardissats, i la mà havia d'acordar tot d'estímuls diversos, havia de fer llum damunt massa aspectes que, abans que ell, si no eren Fabra o Coromines, ningú no havia tractat mai. Ja feia molts anys, però, que els llibres de Solà eren d'una gran amenitat, i científicament molt progressistes. Qüestions controvertides de sintaxi catalana (1987), per exemple, guanyava en claredat expositiva. Empúries va anar publicant moltes de les seves obres dels noranta: Lingüística i normativa (1990), Normativa: estat de la qüestió (1994)... Poc abans, ens havia arribat aquella delícia del Tractat de puntuació (1989), escrit amb Josep M. Pujol, que desembocaria en una obra més ambiciosa: Ortotipografia. Manual de l'autor, l'autoeditor i el dissenyador gràfic (1995). Solà era un home que tenia un respecte sever per la llengua; un respecte, però, que no va néixer amb l'estudi acadèmic, sinó en la infantesa, amb les primeres paraules apreses.

Fa poc s'ha publicat l'obra Joan Solà. 10 textos d'homenatge, que aplega el testimoni d'amics i col·legues que han treballat amb ell. Tots coincideixen a destacar el rigor científic de l'homenatjat, el seu compromís amb l'exigència professional. El llibre repassa una vida dedicada a la llengua, que, a desgrat del límit imposat per la malaltia, ha tingut prou temps per donar-nos una obra colossal. Consulteu, si no, la “Bibliografia de Joan Solà”, que firmen la seva filla Nausica i Xavier Fargas: cinquanta pàgines plenes de lletra espessa que donen fe de la contribució científica de Solà. I que revelen un fet important: el lingüista de Bell-lloc d'Urgell, com els grans lingüistes del segle passat, ha compost, tot sol, una obra ingent, de referència. Però, a la vegada, ha treballat, com a coautor o com a director, en la realització d'obres magnes, la més important de les quals és la gegantina Gramàtica del català contemporani (2002), en tres volums, que va dirigir juntament amb Maria Rosa Lloret, Joan Mascaró i Manuel Pérez Saldanya.

Solà ha estudiat la llengua del dret i del revés: la sintaxi, el lèxic. En l'aspecte científic, quedarà, juntament amb Coromines, com el gran lingüista català dels últims decennis. Però hi ha la persona. Tenim a mà els seus llibres, podem continuar fent servir molts dels usos que ell va descriure –i que va prescriure–, però l'home se n'ha anat. Més d'una vegada, l'havia vist pesant figues o fins trencant el son, en acabat d'un dinar. Ara bé, la idea que hagi tancat els ulls per sempre fa de molt mal empassar. Excursionista infatigable, sempre amb l'orella parada, sembla que Joan Vinyoli el descrivís amb aquell vers d'El Callat: “mes ara sóc orella i pas insomnes”. Descansa en pau, estimat mestre i professor, amic Joan. A reveure i gràcies!