Els ulls de Júlia (omnipresent Belén Rueda, musa dels joves cineastes catalans practicants del gènere de terror) tenen un problema gravíssim: pateixen una malaltia que els va fent perdre visibilitat fins a arribar a la ceguesa total. Però, a més, aquest fet comporta un altre problema: Júlia es convertirà en l'objectiu d'un psicòpata que, essent un individu turmentat pel fet que és tan insignificant que els altres no el “veuen” i, per tant, no el consideren, se sent percebut només pels cecs, de fet, preferentment per les cegues, ja que d'aquesta manera la segona pel·lícula de Guillem Morales (que va debutar de manera estimulant amb El habitante incierto) s'ajusta a una de les constants del gènere: sotmetre els personatges femenins a una tortura. En començar la pel·lícula, una dona mor assassinada (l'aparença, però, és d'un suïcidi) després que l'espectador sàpiga que ha estat sotmesa a una llarga tortura per part d'algú que no es fa visible. La morta és la germana de Júlia, que, juntament amb el seu marit interpretat per un inexpressiu Lluís Homar, començarà una recerca amb la convicció que no hi va haver suïcidi.

En relació amb com es desenvolupen els problemes de la pobra Júlia, la pel·lícula va mostrant els seus propis problemes, que parteixen d'un guió que va deixant visibles totes les seves marques mentre construeix una història delirant que salta d'un lloc a un altre i on es regiren les situacions i condicions dels personatges d'una manera capritxosa i vulgar. Tal com estan plantejats, els personatges corresponen a un estereotip que s'extrema en el cas del psicòpata que interpreta Pablo Derqui a través d'un sol registre. A més, amb la intenció d'aportar una explicació psicològica del comportament del personatge, és aquest mateix qui, mentre tortura Júlia, explica com se sent pel fet que els altres ni se l'afiguren. Aquesta explicació ridiculitza l'escena i provoca perplexitat. L'explicitació verbal no és aliena a la visual: al capdavall, essent una pel·lícula que juga entre la visibilitat i la invisibilitat en seqüències, això sí, ben fotografiades, tot es mostra i s'explica massa. I com més s'explica, pitjor. Guillem Morales va demostrar amb El habitante incierto un talent visual que encara es pot observar a Los ojos de Júlia a l'espera que trobi altres materials amb els quals pugui brillar més i que no el menin a abusar, com fa, dels moments tensos.