“M'agraden les pel·lícules que incomoden, i jo dirigeixo amb aquesta intenció. Crec que l'art està fet per incomodar”. Agustí Vila expressa així un dels principis que regeixen el seu cinema, amb un to més modest del que poden suggerir les seves paraules posades per escrit. Lluís Miñarro, ferm candidat a productor més premiat de l'any arreu del món (ja té una Palma d'Or, La mosquitera acaba de guanyar l'Espiga de Plata de Valladolid, i va ser premiat a Karlovy Vary), s'expressava en termes similars abans-d'ahir en la presentació del film a Barcelona: “Una de les funcions del cinema és provocar alguna reacció a l'espectador”.
Tots dos adverteixen, doncs, que La mosquitera no és una pel·lícula fàcil, una comèdia amable i ensucrada, posem per cas. Miñarro recordava la definició que en va fer un crític de Londres: “És com un suc de llimona sense sucre, una beguda àcida i amb vitamines”. I l'actor Eduard Fernández, un dels protagonistes del film també present abans-d'ahir, la defineix com una comèdia “negra, negra, negra”. “És una pel·lícula molt bèstia, salvatge i estilitzada –hi afegeix–, amb unes situacions portades tant al límit que poden provocar el riure”.
L'argument de La mosquitera, que arriba als cinemes catalans demà, no invita a tant pessimisme: un noi (Marcos Franz) que recull tots els gossos que es troba pel carrer; el seu pare (Eduard Fernández), que flirteja amb la minyona; la seva mare (Emma Suárez, actuant en català), que s'embolica amb un jovenet amic del seu fill; una amiga (Anna Ycobalzeta) incapaç d'educar la seva filla petita...
Tràgic i còmic
Els ingredients servirien per a qualsevol drama urbà contemporani, però cap dels personatges de Vila parla, es comporta o reacciona de manera convencional. “No és una pel·lícula realista –diu el director–, però té un to de comèdia i teatral que permet retratar una realitat, posar un mirall davant de la classe mitjana urbana”. I hi afegeix: “És una pel·lícula de personatges que no accepten la part tràgica de la vida, i això és tràgic i al mateix temps còmic”.
Anna Ycobalzeta, que encarna una mare amb dificultats per educar la seva filla, explica que l'objectiu durant el rodatge era “no passar-se mai, no fer una caricatura”, però que van estar en tot moment “molt ben guiats pel guió”.
Agustí Vila també defineix La mosquitera com “una pel·lícula sobre els límits”, sobre gent que intenta fer “una separació clara entre el bé i el mal, sense acceptar que hi ha zones grises, que és on passa la vida”. El títol té un sentit metafòric: “Busquem protecció dels mosquits i no veiem perills molt més grans”.
Més ben entesa a fora
A més d'exhibir-se i triomfar en nombrosos festivals internacionals (“Europa de l'Est capta millor aquest humor tan negre“, diu Eduard Fernández), La mosquitera ja té distribució a França. “Fora d'Espanya, em fa la sensació que la pel·lícula s'entén millor. A França la situen dins de l'òrbita del cinema espanyol clàssic, i en concret s'ha esmentat Buñuel com a referent. Algú ha esmentat també la pel·lícula grega Canino, amb la qual no m'identifico tant. Suposo que les comparacions provenen del fet de portar les coses al límit, prop del teatre de l'absurd”.
Comentaris
Identificar-me. Si ja esteu registrats, abans d'enviar un comentari us heu d'identificar.
Registrar-me. Per opinar sobre aquesta notícia cal estar registrat.
El Grup Hermes no es responsabilitza dels comentaris fets pels usuaris ni els comparteix perquè enten que són responsabilitat exclusivament seva. Per aquest motiu tots els comentaris es veuran signats amb el nom, els cognoms i la població de llurs autors.
El Grup Hermes es reserva el dret de no publicar els comentaris que no s'ajustin a aquestes normes.
Si té problemes per fer comentaris comprovi les solucions als problemes més habituals a l'apartat corresponent a l'ajuda.