Estranya i desconcertant, suggeridora i enigmàtica com tan sols poden ser-ho les pel·lícules que de veritat paguen la pena, La mosquitera és el tercer llargmetratge d'Agustí Vila, cineasta discret i silenciós que hauria de fer parlar molt si aquest fos un país normal. Perquè Vila no tira mai pel camí fàcil com la majoria de la producció comercial d'aquestes terres, però tampoc s'apunta a cap moda. En aquest sentit, La mosquitera és exemplar; en aparença un retrat familiar entre la mala bava i la rialla alliberadora, en realitat una comèdia de l'absurd més propera a Beckett o Pinter que a qualsevol tradició casolana, es tracta d'un film literalment hipnòtic, que deixa l'espectador amb el somriure congelat o l'estupefacció a la cara –depèn dels casos— i aconsegueix una cosa molt difícil: que mai no endevinem què pot passar a l'escena següent.

A tot això Vila hi arriba amb una tècnica singular, mostrant sempre el costat més quotidià de les situacions, però alhora sotmetent-lo a un implacable procés de distanciament que deixa veure l'absurd del seu funcionament amb absoluta transparència. El llenguatge no és una eina de comunicació, sinó un grapat de convencions per conservar la il·lusió de les relacions humanes. I aquest tipus de proteccions, aquestes mosquiteres que els personatges creen per justificar els seus comportaments, són tan fràgils que poden trencar-se en qualsevol moment, però també recompondre's amb rapidesa. Una posada en escena geomètrica i uns actors excel·lents, que saben trobar el to adient, completen el quadre d'aquesta pel·lícula que no hauria de passar desapercebuda.