Els protagonistes de La mosquitera d'Agustí Vila són els membres d'una família bilingüe d'aparença marcadament normal. Després d'uns anys de matrimoni, la parella protagonista que viuen amb un únic fill adolescent decideixen separar-se. Cadascú viurà les seves aventures, fins a constatar una certa buidor personal i buscar el retorn dins de la família. Sota aquesta perspectiva, la pel·lícula d'Agustí Vila no aporta res de nou, és un nou drama sobre la família burgesa, les seves descomposicions i el seu malviure.

La gràcia de La mosquitera rau en el fet que no es contenta a explorar una suposada normalitat, sinó que vol anar més lluny, vol crear un efecte d'estranyesa i convertir el malestar de l'espectador en l'element clau que porta cap a la reflexió. La sagrada família està podrida, però no n'hi ha prou a constatar-ho, sinó que cal veure com s'està podrint, cal convertir-nos en espectadors impassibles d'un procés del qual difícilment podem arribar a sortir-ne.

Agustí Vila ens mostra com aquesta família, que viu envoltada de gossos, no és normal. El pare té somnis perversos, però un pudor que porta a evidenciar la seva repressió. La mare vol recuperar la joventut perduda sentint el plaer de la carn tendra. El fill s'ha convertit en un heroïnòman. Al costat d'aquest nucli, Agustí Vila explora altres contorns perifèrics que també són memorables. Per una banda, hi ha una mare masoquista que es deleix torturant una nena de vuit anys i una parella d'avis amb instints marcadament suïcides. A mesura que la pel·lícula avança i quan l'univers dels personatges es va transformant en un món més sòrdid i agre, acabem entenent perfectament que allò que busca Agustí Vila no és un discurs naturalista, sinó més aviat un discurs que inciti el malestar, la incomoditat davant la visió. És per això que La mosquitera es converteix en una peça inclassificable. Per una banda, ens trobem una comèdia negra i, per l'altra, amb un melodrama impossible. La barreja acaba essent marcadament atractiva perquè ens demostra que alguna cosa està terriblement viva i que el rebuig de trencar tota convenció és una porta oberta cap al risc creatiu.