Rics però infeliços. A Dobles parelles (Proa), Montse Banegas fotografia les angoixes existencials d'una generació de joves barcelonins que passen de la trentena, acomodats econòmicament i amb un nivell cultural alt, però amb una vacuïtat vital que els desestabilitza, malgrat que en el pla material ho tenen tot. L'autora posa el focus sobre dos germans bessons. Ella, la Mireia, viu a Barcelona, i afronta d'esma una feina on se sent menystinguda, un company que no la fa vibrar i una mare que es transforma quan queda vídua. Ell, el Carles, científic i professor universitari, viu a Londres amb una noia anglesa que desitja tenir fills; a ell la proposta li fa pànic, mentre té somnis eròtics amb una alumna que té a la seva classe. L'estiu que passen a Barcelona posarà en evidència les seves crisis, gràcies, sobretot, al paper catalitzador de la mare en la presa de consciència que cadascú fa de la pròpia situació.

Montse Banegas va néixer a Flix el 1974, i fa anys que viu a Barcelona. Es va donar a conèixer amb Una dona incòmoda, debut que va tenir un bon ressò. Del primer llibre manté una mirada irònica, d'humor amarg, però ara canvia el monòleg interior per un narrador extern. També opina que la protagonista d'Una dona incòmoda és un personatge més introspectiu i complicat intel·lectualment, mentre que en aquest cas són més superficials per retratar un món d'aparences. “El tema de fons és la recerca de la felicitat, però no pretenc fer un judici moral”, subratlla l'autora, que prefereix que sigui el lector qui en tregui conclusions. Els personatges de Dobles parelles traspuen “insatisfacció” i “neguit vital”, malgrat que no els falta res. “La novel·la qüestiona que estem envoltats de luxe i capricis, però ho tenim tan a l'abast que es dilueix el plaer que en podem treure”, argumenta. I afegeix: “Demanem immediatesa i busquem l'èxit constant i, encara que tinguem de tot, no ens sentim satisfets”.

Banegas –que ha participat en l'antologia Veus, de Lolita Bosch– confessa ser gran lectora d'autors nord-americans, tot i que en aquest llibre hi veu la influència de Tom Sharpe. “En Carles té alguna cosa de Wilt”, afirma.