Caza a la espía és una expressió que es refereix a un objectiu fàcil perquè sigui atacat o ridiculitzat. Aquest és el títol original de la pel·lícula més recent de Doug Liman, productor de la trilogia Bourne i director de la primera entrega d'aquesta sèrie que, basada en les novel·les de Robert Lundlum, no és aliena al tema de l'espionatge internacional i de les conspiracions criminals dels governs que fins i tot persegueixen els seus servidors quan aquests es fan molestos. El cas és que, sense el passat criminal de Jason Bourne i sense que se li qüestioni l'activitat com a agent de la CIA, la protagonista de Caza a la espía és certament una espia. Ara bé, tot i que costava trobar una expressió equivalent a Faire game, el títol espanyol resulta telefilmesc sense que es pugui pensar que vol avisar sobre la simplicitat formal –tot i que a vegades la càmera es mou amb nerviosisme entre la voluntat
realista i la de l'autor– d'aquest thriller polític que, presentat a l'últim festival de Canes i dirigit per qui va realitzar els anuncis televisius de la campanya d'Obama, aborda la mentida escandalosa sobre les armes de destrucció massiva amb què l'administració Bush va intentar justificar la invasió a l'Iraq. Ho fa reconstruint un cas real protagonitzat per l'agent de la CIA Valerie Plame i el diplomàtic Joe Wilson.

L'objectiu fàcil per ser atacat va ser Plame, que dirigia una investigació sobre les armes a l'Iraq quan el seu marit va publicar un article al New York Times en què desmentia els arguments favorables a la invasió.

Ho va fer després que el govern Bush desconsiderés un informe del diplomàtic que posava en dubte una suposada venda a l'Iraq d'urani enriquit provinent de Nigèria. Per desacreditar l'home, va ser més fàcil atacar la dona propagant que era una agent de la CIA. A partir d'aquí, la parella viu un infern d'amenaces i exclusions, fins i tot provinents dels més pròxims, que arribarà a posar-la en crisi. Però la tradició demòcrata del cinema nord-americà, a la qual pertany aquest film, no només concep la denúncia de la corrupció política o els abusos de poder, sinó que vol fer present la capacitat dels individus per fer-hi front. Plame i Wilson emprenen una lluita amb què aquest thriller polític, funcional en la seva realització i evident en el seu discurs, vol recordar una mentida criminal que va ser vergonyosament consentida, però també la possibilitat d'una regeneració moral.