Com ara Alfred Hitchcock, Luis Buñuel, Federico Fellini i Pedro Almodóvar, Luis García Berlanga ha estat un membre d'aquesta reduïda estirp de realitzadors cinematogràfics que han encunyat un adjectiu a partir del seu cognom; un senyal inequívoc que es posseeix un univers propi i uns senyals d'identitat recognoscibles de pel·lícula en pel·lícula. En aquest cas, el terme berlanguià fa referència a situacions falleres i esperpèntiques tenyides d'humor negre; per exemple, la que es va esdevenir ara fa unes setmanes, quan l'edició digital d'un diari d'abast estatal va penjar durant unes hores l'obituari d'urgència de Berlanga, que tenia preparat de fa temps.

Lamentablement, ahir la notícia era certa: Berlanga, un dels més importants directors espanyols de la història, va morir a la seva casa de Madrid als 89 anys d'edat. El seu estat de salut era delicat i la seva ment, tradicionalment pletòrica de lucidesa, víctima de l'Alzheimer; tot i així, feia molt poc temps, encara havia participat en un espot per a Metges Sense Fronteres.

D'esperit saludablement contradictori, Berlanga –nascut a València el 12 de juny de 1921– era àcrata però burgès i antic combatent de la División Azul, declaradament mandrós i vocacionalment erotòman. En la seva filmografia –inaugurada l'any 1951 amb Una pareja feliz, codirigida amb Juan Antonio Bardem– va reeixir una feliç conjunció de diverses influències: el neorealisme italià, l'humor satíric espanyol de Miguel Mihura, Enrique Jardiel Poncela i la revista La Codorniz i la tradició de l'esperpent hispànic de Goya i Valle-Inclán.

Una sèrie de referents que van servir de mirall distorsionador d'una realitat –l'Espanya franquista, la censura de la qual va perseguir la seva obra més d'una vegada– ja prou grotesca per si mateixa, passada en les seves pel·lícules pel filtre de l'humor, a vegades costumista, d'altres, la majoria, negríssim. Tenyida de cinisme, irreverència, antisentimentalisme i capacitat de corrosió, la visió del món de Berlanga va donar els millors fruits quan va coincidir amb la del gran guionista Rafael Azcona, amb el qual van constituir un tàndem artístic de llarg recorregut i resultats esplèndids.

L'obra de Berlanga es caracteritza per una sèrie de constants estilístiques, com ara el caràcter coral de les pel·lícules, el gust per la improvisació en els diàlegs, els bulliciosos plans seqüència replets de personatges i converses superposades, amb el seu gust per la boutade –explicava que utilitzava aquest recurs per la mandra que li suposava la fase de muntatge–, i fins i tot l'aparició de la seva paraula fetitxe, austrohúngar, que mirava d'incloure en una banda o altra del metratge. José Luis López Vázquez, Pepe Isbert, Agustín González, Amparo Soler Leal, Luis Escobar i Manuel Alexandre van ser alguns dels actors amb qui Berlanga va treballar de manera habitual.

Només per tres obres mestres ja tindria Berlanga guanyat el cel dels cinèfils: Bienvenido Mr. Marshall, també codirigida amb Bardem, una irònica paràbola sobre el Pla Marshall i la postguerra, amb què, segons va explicar a Carlos Cañeque i Maite Grau al llibre ¡Bienvenido, Mr. Berlanga!, “els americans són com els Reis Mags i el Pla Marshall equival als regals que fan somiar als nens”; Plácido, una furibunda, vitriòlica farsa sobre la caritat cristiana i la hipocresia social, i El verdugo, ferotge retrat de la pena de mort.

És cert que el darrer tram de la seva filmografia va estar dominat per un excés d'autocomplaença i populisme, amb la progressiva reiteració de la trilogia formada per La escopeta nacional, Patrimonio nacional i Nacional III o amb la reivindicació de la comèdia de Mariano Ozores de Moros y cristianos. Però, fins i tot, en el darrer llargmetratge, el testamentari, melancònic i irregular París Tombuctú, va fer gala d'un irreductible inconformisme i una punyent mala llet.