Quant de mal que ha fet Luis García Berlanga! Cineasta genuí, personalíssim, el seu estil és tan identificable que massa fàcilment pot donar lloc a la imitació indiscriminada. D'aquesta manera, al contrari del que s'acostuma a pensar, no és un creador que hagi exercit una gran influència en el cinema espanyol. Més aviat ha generat fotocòpies dolentes de la seva manera de fer. El que és berlanguià, doncs, és alguna cosa així com el que és bergmanià, o fellinià o –en un altre àmbit— allò kafkià. Quan parlo d'estil no vull dir el famós esperpento, amb què se l'associa sense pensar-s'hi massa, sinó una manera de fer, de posar en escena, que li era característica: plans de llarga durada, amb una humanitat bulliciosa que pul·lula al seu interior sense possibilitat de comunicació entre els seus integrants. Això és el que ningú no podrà imitar mai, com sempre passa amb els artistes de veritat.

El cinema de Berlanga pertany a dos àmbits diferents i alhora coincidents de la modernitat cinematogràfica europea. El primer el podria identificar amb un cert realisme que va sorgir al continent als anys 40 i 50, i que en el seu cas hauria de buscar les concomitàncies en territori italià: el mateix Fellini o els primers treballs d'Antonioni tenen molt a veure amb la seva visió de la vida, a mig camí entre el pessimisme existencial i el nihilisme vitalista. El segon l'enquadraria en un determinat moviment que s'inicia en el cinema espanyol quan directors com Marco Ferreri, Fernando Fernán-Gómez o ell mateix coincideixen en el retrat d'un país devastat pel franquisme, esdevingut un univers incomprensible i ferotge.

De fet, si Berlanga no va tenir el ressò que es mereixia potser va ser perquè aquest corrent va ser arraconat pel règim en inventar allò del Nuevo Cine Español, molt més sofisticat i europeïtzant, però també sense la brutalitat i la franquesa que Berlanga i els altres esmentats van utilitzar en les seves propostes.

Veure avui les seves millors pel·lícules encara resulta esfereïdor. Veure Plácido o El verdugo és com traslladar-se a una època salvatge, però que tampoc no és tan diferent de la que ens ha tocat viure a les generacions posteriors. Són films sense concessions, sense esteticismes inútils. I en canvi, també resulten tendres, elegants, d'una gran netedat en la seva brutícia a l'hora de retratar la moral imperant. De fet, Berlanga era un moralista, un observador de l'entorn que s'ho mirava tot amb ulls minuciosos i savis. Per això també resulta injust no apreciar que aquestes obres mestres esmentades provenen d'un aprenentatge previ, potser més tou, però igualment fascinant: des d'Esa pareja feliz –la seva primera pel·lícula, codirigida amb Bardem–, fins a Los jueves, milagro, tot passant per Bienvenido Mister Marshall o Calabuch, els rostres, els paisatges, les veus... donen la imatge d'una realitat aleshores inèdita en el cinema espanyol, tota una revolució que encara no ha estat reconeguda com caldria.

A partir de mitjan anys seixanta, Berlanga va experimentar una davallada creativa deguda, en bona part, a la censura, que el va crucificar. Tot i així, la seva influència en les millors comèdies d'aquells anys és evident, com fa palès l'excel·lent Vivan los novios i, per això, quan torna a ressorgir amb dues pel·lícules tan diferents com Tamaño natural i La escopeta nacional, la conclusió és evident: d'una banda, la primera és l'obra d'un misantrop desencantat de tot, que fa pensar en Buñuel, amb qui l'emparenten moltes més coses; de l'altra, la segona reafirma que la mort de Franco no li va afectar la capacitat crítica, la mordacitat, la habilitat innata que el caracteritzava per retratar implacablement un país amb què mantenia una relació curiosa d'amor i odi, d'admiració per la seva vitalitat i el fàstic per la submissió a l'ordre establert, ja fos l'autarquia franquista o bé l'engany de la Transició.

Els darrers anys no van ser gaire benèvols amb ell. El cinema espanyol que es portava no era precisament el que hauria pogut fer, i aquesta és la raó per la qual les seves últimes pel·lícules –quan les podia fer— no van respondre a la magnificència de la filmografia anterior.

D'altra banda, els que es diuen els seus seguidors l'han traït, fent un berlanguisme de disseny que no té res a veure amb la tradició que hi hauria pogut haver. I els altres han preferit oblidar-lo i apropar-se a una falsa sofisticació de resultats més que dubtosos. Tot i així, l'ombra de Berlanga és allargada, i el seu cinema romandrà com un dels cims de la cultura europea del segle XX.