De l'última conversa que vaig tenir amb Ricard Roda ara farà prop de quinze anys. Estava recuperant-se de la trombosi cerebral que havia sofert uns mesos abans –el gener de 1996– poc abans d'actuar amb el seu quartet al restaurant Tibet de la carretera del Carmel. La primavera il·luminava el seu pis de Pineda de Mar on em va rebre per explicar-me tot el que havia fet i, així ho sentia, el que encara li quedava per fer. Es confessava una mica avergonyit –però no menys agraït– pel festival de concerts que l'Associació d'Intèrprets i Executants –AIE– havia organitzat en forma d'homenatge i de revulsiu anímic. Un home com ell que havia viscut sempre la música com l'art de servir als altres amb el millor ofici i la màxima humilitat, no estava acostumat a ser el centre d'atenció. Quan fèiem repàs del seu historial ell mateix se'n feia creus de tots els fronts on havia batallat amb el seu saxo –les millors orquestres de ball, grups de fusió, cantants melòdics, cantautors i jazz, la seva passió–. Però el que li encenia la mirada era parlar dels projectes que li quedaven per fer. Va ser llavors quan em va advertir que teníem una conversa pendent. Malauradament la malaltia no va remetre, però tinc el convenciment que ara mateix ja ha organitzat un combo amb Manolo Gas, Enric Ponsa i Ferran Orteu, entre d'altres, perquè el seu saxo segueixi rodant i rodant.