A final del 2008 van publicar un esbojarrat disc de debut que, en els subsòls del pop de Barcelona, feia quatre anys que s'esperava amb candeletes. Les quinze cançons que l'integraven –en anglès, francès..., i alemany– amb prou feines sobrepassaven els dos minuts i mig i, per la seva instrumentació i efervescència escumosa, semblaven gestades tête-a-tête per Pascal Comelade i The B-52's en plena febrada new wave. Ara, Le Pianc, que de quintet han passat a sextet, retornen amb Zig-zag, un disc exclusivament publicat en format vinil que, avui i demà, presentaran en el santuari del nou pop de Barcelona: l'Heliogàbal de Gràcia. “El canvi més gran és que ara cantem en català i castellà –apunta Carol Pujadas, una de les dues cantants del grup–. Continuen sent textos estranys i surrealistes, però en ser cantats en els nostres idiomes guanyem naturalitat i capacitat per jugar amb les paraules”. “Que tants grups de pop de la ciutat hagin fet abans aquest canvi definitivament ens ha ajudat”.

Zig-Zag, publicat per Sones (el segell discogràfic de Mishima, Mujeres i Fred i Son), s'articula amb dotze cançons d'un pop fresc i domèstic que, als anys vuitanta, gaudia d'una gran volada. “És la dècada que m'agrada menys del rock –diu, amb tot, Pol Hortal, baixista de Le Pianc–, però si una cosa ens ha enriquit és la disparitat d'influències que hi ha en el grup”. “No ens capfiquem gaire en el so –afegeix–. Més que buscar un so concret el que ens preocupa és poder transmetre l'espontaneïtat que marca el nostre procés de creació”.