A mig camí entre el thriller i la comèdia, o potser com una paròdia de tots dos gèneres clàssics, Los otros dos és un film sorprenent, que canvia constantment de to i de registre sense semblar desarticulat o confús. I és que precisament és això el que busca: una mena de ruptura constant que desconcerti l'espectador i el faci conscient que està veient una altra cosa, un ovni tan marcià i abstracte com l'estil humorístic de Will Ferrell, aquí en un dels seus millors papers.

Com Salidos de cuentas, estrenada fa poc, Los otros dos juga amb el mite de la buddy movie per tal de dinamitar-lo. Presenta dos policies de caràcter oposat però similar inadaptació a l'entorn, ja sigui per excés de desajust (en el cas de Ferrell) o de violència (en el de Mark Wahlberg, que demostra grans dots per a la comèdia). Aquests trets es porten a la pel·lícula mateixa i la fan esdevenir un objecte estrany, que mai no troba el punt d'ebullició precís perquè en realitat no el vol trobar, perquè prefereix instal·lar-se en una boira laberíntica que li permet qualsevol llicència.

El resultat és tan divertit com autorreflexiu, un petit tractat sobre l'art de la comèdia i com s'adapta als nous temps. Els dos protagonistes no demostren cap comprensió de la personalitat de l'altre. I l'aparició d'Eva Mendes com a dona de Ferrell, una de les idees de càsting més agosarades dels darrers anys i que podria portar la pel·lícula per altres camins, no té finalment cap conseqüència. Doncs bé, són aquesta llibertat i aquesta joiosa imperfecció els trets que fan que resulti tan irresistible.