Tradicionalment, sempre s'ha trobat justificada la inversió pública en sectors com ara la música, el teatre i la televisió, sobretot pel que fa a les infraestructures de projecció: Liceu, Teatre Nacional de Catalunya, TV3, auditoris... Malauradament, i mentre no s'acabi aplicant la polèmica llei del cinema, pel que fa al sector cinematogràfic –en què no s'acaba de distingir mai entre oci i negoci–, fins ara les úniques inversions públiques es concentren en l'apartat de la producció. Quan cada cop són més les veus que proclamen una major inversió pública en el sector de l'exhibició, existeix un model de cinema públic que és a punt de celebrar els deu anys. Es tracta del Truffaut, un singular cinema, que ha estat possible gràcies a una iniciativa pionera d'una administració local –l'Ajuntament de Girona–, que hi va apostar fermament des de bon principi, i la implicació en la gestió diària d'una associació sense ànim de lucre com és el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona.
Un treball de recerca de doctorat, presentat per Paco Vilallonga a la Facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull, recull pertinentment la singularitat d'aquest model i n'elabora un exhaustiu estudi prenent el Truffaut com un cas excepcional de formes alternatives d'exhibició cinematogràfica amb suport públic. Entre altres aspectes, amb aquesta tesina, puntuada amb matrícula d'honor, l'autor vol demostrar que una iniciativa d'exhibició cinematogràfica alternativa al model predominant, com la que suposa a la ciutat de Girona el Truffaut, només és viable actualment gràcies a la intervenció de les administracions públiques, en forma de suport logístic i subvencions. També aprofita per demostrar que l'existència d'un cinema alternatiu com aquest ha permès a la ciutat una major diversitat de programació que l'ha enriquit culturalment.
Singularitat
Pel que fa a la seva singularitat, segons Paco Vilallonga, la necessitat d'un Truffaut neix en un principi per cobrir “un buit que la indústria privada no omple” i projectant pel·lícules que no es consideren “rendibles comercialment”. Amb el temps, però, el Truffaut evoluciona i no només acaba distingint-se pel fet de programar sempre en VO, amb subtitulat en català o castellà, sinó també per incidir en la seva vocació cultural i pública. És així com, per una banda, es programen cada cop més pel·lícules de producció catalana i, per l'altra, són més les entitats gironines de tota mena que fan servir la sala com a plataforma de projecció de les seves activitats.
L'autor ho constata amb dades. Per exemple, té constància que un 32% dels espectadors i usuaris del cinema no assisteixen a la programació regular. També, entre altres dades, recull com a partir del 2001 –un any després de l'arribada del Truffaut– el diferencial del nombre de pel·lícules no estrenades a Girona respecte el de Barcelona baixa radicalment. En aquesta línia, demostra amb el seu estudi que el Truffaut incentiva l'oferta cultural i ajuda a situar cinematogràficament Girona al nivell de ciutats com Bilbao, València, Sevilla, Palma, Saragossa i la Corunya. Pel que fa a la possibilitat d'exportar aquest model, la regidora de Cultura de l'Ajuntament de Girona, Lluïsa Faxedas, creu que és exportable en teoria, però que “a la pràctica no tant per la pròpia peculiaritat d'aquest model de gestió híbrid, amb un col·lectiu que hi aporta el caliu i tota la motivació i un Ajuntament que per una sèrie de conjuncions hi va apostar”. Reconeix, però, que malgrat l'interès que desperta el cas Truffaut arreu, les transformacions que ha tingut el sector ho fan força complicat.
En aquesta investigació, també es remarca que el Truffaut neix en el marc d'una política cultural que va més enllà dels interessos turístics i que porta a l'Ajuntament de Girona a fer una sèrie d'accions que van des de la compra de la Col·lecció Tomàs Mallol i la creació del Museu del Cinema, fins a la consolidació de la Temporada Alta. El resultat és la creació d'una sèrie de sinergies culturals, com ara el fet que s'incrementin els rodatges a la ciutat i alhora sorgeixin un grapat de cineastes a les comarques gironines de trajectòria internacional. Per a Vilallonga, el temps ha demostrat que aquest caldo de cultiu ha fructificat i que “res no és una casualitat”.
I el futur?
El moment actual és decisiu. No només pel Truffaut, sinó per tot el sector cinematogràfic, que es troba en una cruïlla, i cal urgentment adaptar-se als nous temps. Per una banda, cal adaptar-se a la tecnologia, un fet marcat per la multiplicitat de formats digitals. Per l'altra, cal una segona sala, per afavorir no només una major oferta de la programació regular sinó també per poder cobrir les necessitats d'una ciutat en què cada cop són més les entitats que demanen un espai de projecció.
Totes aquestes qüestions coincideixen amb el procés de l'anunciada reconversió de l'edific Modern –on està integrat el cinema Truffaut– i el procés obert de participació ciutadana per convertir aquest espai, no només en un cinema de dues sales, sinó també en un pol d'atracció de creadors, productors, crítics, experts i estudiants, i en un centre de rodatge. Aquesta és l'aposta de futur.
Comentaris
Identificar-me. Si ja esteu registrats, abans d'enviar un comentari us heu d'identificar.
Registrar-me. Per opinar sobre aquesta notícia cal estar registrat.
El Grup Hermes no es responsabilitza dels comentaris fets pels usuaris ni els comparteix perquè enten que són responsabilitat exclusivament seva. Per aquest motiu tots els comentaris es veuran signats amb el nom, els cognoms i la població de llurs autors.
El Grup Hermes es reserva el dret de no publicar els comentaris que no s'ajustin a aquestes normes.
Si té problemes per fer comentaris comprovi les solucions als problemes més habituals a l'apartat corresponent a l'ajuda.