Vagament recordava Manel Bayo (Salt, 1966) haver vist per televisió, a l'adolescència, un cicle dedicat al cinema produït durant el franquisme, amb pel·lícules com ara Sin novedad en el Alcázar, Los últimos de Filipinas, A mí la Legión i, sobretot, Raza, de la qual va impressionar-lo, ja aleshores, la desvergonyida idealització de la vida familiar. Però va ser en un visionat molt més recent que va adonar-se que la manipulació ideològica no consistia únicament en l'estilització fins a la indecència dels valors èpics, sentimentaloides i altisonants del nacionalcatolicisme, sinó que arribava fins a l'apropiació d'alguns mites aparentment insòlits, com ara el del catalaníssim Roger de Flor en l'escena en què el modèlic pare de família alliçona la prole sobre l'heroisme dels almogàvers. “És ben curiós que per construir la seva identitat haguessin de fagocitar-ne d'altres, que d'altra banda és la manera que tenen tots els sistemes de confiscar la història per als seus propòsits”, observa Manel Bayo, que a partir d'aquella descoberta ja no va resistir més la temptació de fer la seva pròpia lectura del clàssic del cinema franquista, convertint Raza en un batibull iconogràfic on se superposen símbols, mites, emblemes i metàfores en un pastitx al·lucinogen que ha batejat ben discotequerament com Raza Remix.

La pel·lícula, estrenada al Truffaut de Girona el 14 de desembre del 2009, ha estat ara seleccionada pel Festival de Cinema de Gijón, on es projectarà demà i dimecres (la segona sessió s'ha hagut de programar perquè es van exhaurir les invitacions de l'única prevista) dins la secció no competitiva Llendes, reservada a “apostes arriscades, visions al límit, pel·lícules al marge de l'ortodòxia”, segons la defineix el programa de la mostra. Bayo, que insisteix que ha fet “una intervenció artística sobre una pel·lícula, un collage”, més que una pel·lícula en sentit estricte, ha treballat sobre el film dirigit per José Luis Sáenz de Heredia el 1941 a partir de la novel·leta d'un tal Jaime de Andrade, un pseudònim rere el qual s'ocultava el Generalísimo en persona, incorporant-hi material visual procedent d'altres fonts que converteix l'ideari franquista en un conte delirant. Així, per exemple, l'abnegada i pacient enamorada del legionari Churruca és presentada amb ales d'harpia, la guerra és simbolitzada amb la figura del minotaure, els republicans són vistos com eriçons i extraterrestres, i els comitès d'afusellament són presidits per la reina de cors d'Alícia al país de les meravelles. Tot i haver-se resistit a introduir una rèplica ideològica al missatge franquista per concentrar-se en qüestions purament estètiques, Bayo, amb abundants al·lusions a l'Odissea, s'ha complagut en les associacions d'intenció paròdica, fent navegar la barca de Caront a l'escena en què el ministre de Marina despatxa amb els seus subordinats o identificant el cap de Medusa de Caravaggio amb la República, que es tenia pel “monstre de molts caps”. L'únic que no s'ha atrevit a manipular l'artista, que va abandonar la pintura pels formats digitals, és el material documental del film: “No volia jugar-hi, amb les escenes verídiques de la guerra, perquè hi ha gent real, morts reals. La meva intenció era construir una ficció sobre una altra ficció, no sobre la realitat.”