Resulta estrany haver d'escriure sobre una pel·lícula de la qual, fins el proper juliol, només n'haurem vist la meitat. La primera impressió que fa Harry Potter i les relíquies de la mort és que al final de la franquícia hi ha un desig de capgirar-ho tot plegat, com si fos necessari poder plegar amb dignitat. Harry Potter ja s'ha fet gran. Allò que el turmenta no són els típics problemes de l'adolescència sinó el desig de supervivència. Harry, amb Hermione i Ron, ja no han d'anar a l'escola. Els disset anys els ha donat el certificat de màgia i cadascú ha estat obsequiat amb uns poders especials que els ha llegat Albus Dumbledore. L'atmosfera gòtica dels colleges britànics que havia marcat el to de la sèrie desapareix i és substituïda pels paisatges escocesos. L'argument sembla extremadament complicat i certa nomenclatura pot despistar els espectadors que no han estat fidels a la sèrie, però en el fons el darrer capítol és més simple que mai.

El darrer Potter es concentra enterament a parlar de la lluita final entre el bé i el mal. El mal es reuneix en conclave al començament de la sèrie i deixa entreveure els seus valors satànics, mentre que el bé fuig per tal de poder preservar l'esperança messiànica de l'elegit. Al llarg de l'escapada, el bé haurà de trobar les pistes que li permetin destruir el mal –els horricreus– i que portaran els protagonistes cap a un intrigant misteri jeroglífic –les relíquies de la mort–.

L'estructura no és altra que la d'un sofisticat videojoc plantejat com a un curiós joc de pistes. El bé fuig del mal, però per poder-se preparar per a la batalla final ha de participar en un joc de pistes que el durà a penetrar per paisatges i mons diferents. El llibre de J.K. Rowling crea un món, que és convertit en imatges per un director de segona fila –David Yates– per poder-se reciclar finalment en el món del jocs electrònics, on probablement adquireix tot el sentit.

Sense ser cap gran pel·lícula, Harry Potter i les relíquies de la mort funciona més bé que els altres episodis de la sèrie perquè fa la sensació que és una obra més lliure, amb capacitat de recrear una iconografia més pròpia que modifiqui les coses que ens puguin saturar dels episodis precedents. Amb tot, però, també és cert que l'operació de transformar la darrera novel·la de la saga Harry Potter en dues pel·lícules de més de dues hores i mitja resulta desmesurada. Hi ha moments inflats, tot el metratge està travessat per incomprensibles caigudes de ritme i el desig de portar-ho tot cap a la gran lluita entre el messies i Satanàs fa que els secundaris es debilitin. Harry Potter necessitava reinventar-se per poder arribar al final, però el camí per on ens condueix, de vegades, resulta excessivament feixuc de travessar.